Em comentava un intern d’una presó catalana fa uns dies:
“Aquí tenim tele, saps? Hi ha gent que veu el que està passant fora i
la colla de lladres que manen… I sap com de malament ho passen la seva
família i els seus amics. Alguns tenen a la seva companya i als seus
fills desnonats vivint amb els sogres en un piset de merda. És molt
difícil creure en la justícia i en tot el rotllo de la reinserció i de
no tornar a delinquir quan veus que aquí dins gairebé tots som pobres y
venim de famílies pobres… y els que roben els euros a milions se’n foten
de la gent a la seva cara”
A les presons catalanes hi havia recloses a mitjans dels 90 al
voltant de 6.000 persones, mentre que a finals de 2011 el nombre
d’interns i internes penitenciàries era de 10.513. Aquest increment no
ha estat proporcional a l’augment de població provocat per les onades
migratòries dels darrers 15 anys. Si atenem a l’evolució de la taxa de
població reclusa, si al 1998 el sistema penitenciari català custodiava a
98 de cada 100.000 habitants del Principat, l’any 2011 en mantenia
privats de llibertat 140 de cada 100.000 residents. Una xifra gens
despreciable si la comparem amb paísos veins: la taxa de població
reclusa a Alemanya és de 88 per 100.000, a França de 103, a Itàlia de
108 y a Portugal de 104. Catalunya doncs es situa una mica per sota de
l’Estat español que, amb una taxa de 166 persones recloses per cada
100.000 habitants és el país de l’Europa dels 15 que recorre més
freqüentment a l’empresonament de la seva població seguit pel Regne Unit
que registra una taxa de 138, molt propera a la catalana.
Hom podria pensar que la causa d’aquesta diversitat es troba en la
diferent criminalitat existent en els paísos europeus i que si el
sistema penitenciari català s’enfronta a una major clientela és perquè a
Catalunya y a la resta de l’Estat, la delinqüència ha augmentat. No
obstant, res més lluny de la realitat. Tot i que és complex trobar
xifres fiables sobre l’evolució dels fets delictius hi ha un elevat
consens en la sociologia i la criminologia a considerar les enquestes de
victimització, amb tots els seus defectes, les millors eines per
valorar l’evolució de la comissió de delictes i del seu impacte entre la
ciutadania. Tanmateix, no hi ha a l’Estat cap administració que hagi
assumit el repte de realitzar periòdicament una enquesta de
victimització i les úniques dades amb què es compta procedeixen de les
dues participacions d’Espanya a la International Crime and Victimisation
Survey (ICVS), al 1989 i al 2005, i de l’enquesta realitzada el 2009
per l’Observatori de la Delinqüència (ODA) de l’Institut andalús
Interuniversitari de Criminologia. A partir de les escasses dades
disponibles no només no es pot inferir un increment de la delinqüència,
sinó que s’observa un retrocés en la victimització en gairebé totes les
formes de delicte. Mentre que el 1989, el 47,2% de la ciutadania (amb un
marge d’error del 2,5% per a un nivell de confiança del 95,5% i p=q)
havia estat víctima d’algun delicte en els 5 anys anteriors a la
realització de l’enquesta, el 2005 la proporció s’havia reduït el 42,7% i
el 2009 al 38,7% (amb un marge d’error del 2,62% per a un nivell de
confiança del 95,5% i p = q ). Tant els robatoris de cotxes, com els
d’objectes a l’interior dels vehicles, els robatoris en habitatges, les
agressions sexuals, o les agressions físiques, han reduït les seves
taxes de victimització. També s’han reduït els robatoris amb violència i
intimidació que tenen un gran impacte en la sensació de seguretat de la
ciutadania. D’una taxa del 9,2% al 1989 s’ha passat a un 5,6% el 2009.
La realitat trenca amb el suposat binomi delicte-càstig. L’increment
de la població reclusa no respon a un canvi en la delinqüència sinó en
una transformació de la resposta de l’estat envers els diferents tipus
de transgressió de la llei. Malgrat la falta d’evidències empíriques que
indiquin un increment de la criminalitat, la recurrent entrada del tema
de la inseguretat ciutadana en el discurs polític denota una
utilització de la por al delicte com a eina per aconseguir rèdits
electorals. Davant la impossibilitat de donar solució a les inseguretats
derivades de la precarització del mercat laboral i el creixent
individualisme social, es problematitzen fenòmens socials que,
d’entrada, no haurien de generar inseguratat alguna per tal de centrar
el debat públic en assumptes que ofereixin la possibilitat d’ésser
resolts amb més “mà dura” contra les capes de la ciutadania més pròximes
a la marginalitat.
Els mateixos que avui es refereixen al codi penal com un text del
passat no adaptat a la realitat delictiva del segle XXI i que han
anunciat el seu enduriment, ja van liderar una reforma del mateix durant
el govern d’Aznar i amb Mariano Rajoy com a Ministre de Justícia. L’any
2003, Partit Popular va aprovar una reforma del codi penal amb el
suport del PSOE. Les forces polítiques majoritàries van desplegar una
retòrica plena de clitxés del populisme punitiu importat de l’altra
banda de l’Atlàntic, recordant a la ciutadania la necessitat de mà dura
amb les creixents mostres de violència urbana i amb els delinqüents
multireincidents, i de fer front als nous perills derivats la immigració
i de l’amenaça terrorista. Els socialistes van afirmar que es veien
obligats a donar suport a la reforma per responsabilitat i per la
imperiosa necessitat de lluitar contra la inseguretat ciutadana. La
reforma suposava, entre altres canvis, l’ampliació de la capacitat dels
jutges per decretar presó preventiva; la incorporació de mesures per
promoure la “justícia ràpida”, introduïnt incentius per a que les
persones inculpades firmessin declaracions de culpabilitat per evitar
tràmits judicials i aconseguir beneficis penitenciaris; l’augment de la
quantia penal màxima, que passava dels 30 als 40 anys; i condicionava la
concessió del 3r grau al pagament efectiu de responsabilitats civils,
la qual cosa introduïa un clar element de discriminació econòmica. Tot
plegat sense oblidar que el Codi Penal “de la Democràcia” aprobat en la
darrera legislatura del PSOE i que va entrar en vigor el 1996 ja posava
al servei de l’Estat les eines necessàries per endurir el sistema
“provisional” en fucionament durant els 80 i la primera meitat dels 90.
El discurs de la dreta europea (no contestat des de l’esquerra
socialdemócrata) s’inspira en la criminologia conservadora
nord-americana i les seves propostes de reducció de la delinqüència a
partir de la “tolerància cero” davant el suposat increment de la
violència als carrers. Aquest terme, “tolerància zero”, es popularitza a
partir de la publicitat internacional que es dona a l’estratègia que va
posar en marxa l’alcalde Giuliani a Nova York entre 1995 i 2000. El
focus de la política “anti-criminal” de Giuliani va ser l’assetjament
permanent de les persones més vulnerables de la societat presents en
espais públics. A través de la intensificació de la presència de polícia
uniformada als carrers de la ciutat, William Bratton, el cap del
Departament de Policia de Nova York (NYPD) es va proposar lluitar contra
realitats tan diverses com la compra i venda de drogues a petita
escala, la prostitució, el sensellarisme, els graffitis… referint-se a
les persones involucrades com a “paràsits” socials (“squeegee pest”). En
cinc anys, el nombre d’efectius del New York Police Department va
augmentar en 12.000 agents (un 26% del total), mentre disminuia en 8.000
el nombre de treballadors i treballadores dels serveis socials. El
descens de la criminalitat a la ciutat es va atribuir a aquesta
agressiva política de persecució, i think tanks com la Heritage Foundation o el Manhatan Institute van
convertir al cap de polícia William Bratton en una celebritat de la
criminologia conservadora a nivell internacional. Però en la seva
ofensiva publicitària van oblidar intencionadament que altres ciutats
com Boston o San Diego van viure una reducció de la criminalitat similar
a la de Nova York amb estratègies basades en la mediació i sense
augmentar el nombre d’agents al carrer, o que el descens de la
criminalitat va començar tres anys abans del nomenament de Giuliani i de
l’arrencada de les seves polítiques.
A l’Estat espanyol, think tanks conservadors com la Fundación FAES han
incorporat les tesis de del Manhattan Institute generant documentació
tècnica que avala un discurs polític basat en missatges simplistes
vestits de veritat científica: la sensació d’inseguretat creixent es deu
a un increment real de la delinqüència, l’increment de la delinqüència
es deu a l’erosió dels valors tradicionals i la permissivitat de les
institucions amb les petites transgressions de les normes, la immigració
està íntimament vinculada a l’increment de la delinqüència, les
solucions passen per l’enduriment del codi penal… Utilitzant la caixa de
ressonància de mitjans de comunicació a la caça de notícies breus,
morboses i simples per competir en un mercat de la desinformació cada
dia més carregat de successos, la dreta ha imposat el ritme del debat
polític en matèria de seguretat ciutadana. La incapacitat de l’esquerra
institucional per articular un discurs antagònic genera una espiral de
populisme punitiu en la que les formacions polítiques intentent
presentar-se davant l’electorat amb propostes serioses que no es
contraposin al sentit comú que accepta com a veritat científica
l’increment de la delinqüència i de la inseguretat ciutadana.
En pocs anys, el sistema penal ha incrementant sensiblement el seu
pes relatiu entre les eines de l’Estat per a la gestió de la
conflictivitat social. Per als grups “conflictius”, des de les persones o
col·lectius en situació d’exclusió fins als acusats de terrorisme
passant per qui forma part dels moviments de protesta social, el dret
penal està abandonant pogressivament els principis d’intervenció mínima,
de legalitat o de proporcionalitat. Hi ha persones que esdevenen
“perilloses” i el sistema penal actua sobre elles partint de les seves
característiques i no dels fets concrets ni de la gravetat dels danys
que puguin haver produït, faltant així als principis de proporcionalitat
i de mínima intervenció que haurien de regir la seva actuació en un
Estat de Dret.
Quan encara tenim estómac per engegar la televisió, en canvi, veiem
una autèntica desfilada de paràsits socials. De vampirs de recursos que
poc tenen a veure amb la marginalitat i que gairebé sempre escapen a un
sistema penal i penitenciari que es dedica a contenir i castigar la
marginalitat.
Article publicat al seu bloc +ARGUMENTS?
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada