La neollengua com a nova vulgata, o el llenguatge com a arma de destrucció massiva

Post dedicat a l’Isidre que, durant una breu visita dimarts passat a l’antic terme municipal de Gràcia, em va transmetre la seva indignació per la utilització de manera completament normalitzada, i des d'àmbits de tots els signes, del terme governança. El llenguatge, com ja sabem, pot ser un arma de destrucció massiva perquè re(crea) una manera de veure el món que conforma la nostra estructura mental: els marcs de referència que ens permeten comprendre el nostre entorn i que formen part de l'inconscient cognitiu. 

Pel que respecta al mot governança, i donat que l’article que reproduirem a continuació no en fa menció, traslladarem el que el filòsof i activista Franco Berardi, Bifo, explica al seu llibre “La Sublevación”: 

“Gobernanza es la palabra clave de la construcción europea: pura funcionalidad sin intenciones. Automatización del pensamiento y de la voluntad. Incorporación de conexiones abstractas a las relaciones entre organismos vivos. Sumisión técnica de las decisiones a la concatenación lógica...
La governanza es la sustitución de la democracia y de la voluntad por un sistema de técnicas automáticas que constriñen la realidad dentro de un contexto lógico que no puede discutirse. Estabilidad financiera, competitividad, reducción de los costes laborales, aumento de la productividad: la arquitectura sistémica de la Unión [Europea] se basa en estos fundamentos dogmáticos, que no pueden ponerse en cuestión porque están incorporados al funcionamiento de los subsistemas técnicos de gestión. Ninguna enunciación o acción es operativa si no resulta compatible con las reglas incorporadas a los dispositivos tecno-lingüísticos de intercambio." 

Reproduïm seguidament l'article de Gerard Horta, corrector de català, antropòleg, docent a la Universitat de Barcelona, poeta, activista i militant de base de la CUP de Barcelona, publicat a la web ESPAI FÀBRICA.

L'administradora del bloc 

LA NOVA LLENGUA DE LA IDEOLOGIA DOMINANT O ELS VELLS PRINCIPIS DEL CAPITALISME

1. L’any 2000 Pierre Bourdieu i Loïc Wacquant publicaren un article titulat La nova vulgata planetària (vulgata remet a la traducció que es féu de la Bíblia del grec i l’hebreu al llatí, cap al segle IV, a fi d’apropar-ne la comprensió a tothom que parlava el llatí anomenat “vulgar”). Els autors hi afirmaven que, arreu, polítics, periodistes, acadèmics i funcionaris de tot tipus havien acordat parlar una nova llengua el vocabulari de la qual en va ple de conceptes com ara “globalització”, “flexibilitat”, “governabilitat”, “empleabilitat”, “underclass”, “exclusió”, “nova economia”, “tolerància zero”, “comunitarisme”, “multiculturalisme” i dels acompanyants ja sabuts: “postmodern”, “etnicitat”, “minoria”, “identitat”, “fragmentació”, etc. Per ells, d’aquest reguitzell de mots presents als mitjans de comunicació (i consum) se n’excloïen –i se’n continuen excloent– termes com ara “capitalisme”, “classe”, “explotació”, “dominació”, “desigualtat”... atenent-ne la “condició obsoleta” o bé la “manca de pertinència”.

Bourdieu i Wacquant plantejaven que aquest imperialisme simbòlic i cultural aspira a universalitzar una experiència i una interpretació particular nascuda en general als medis acadèmics nord-americans i estesa al conjunt d’Occident, amb l’objectiu d’imposar en tot el planeta la invisibilització dels processos històrics lligats a la lluita de classes i l’extensió del colonialisme. Organismes internacionals, bancs, fundacions, universitats i els grans mitjans de comunicació occidentals creen i reprodueixen un llenguatge a través del qual circulen sistemàticament idees i interpretacions del món i les societats pròpies de la classe dominant, fins al punt de ser assumides col·lectivament com una mena de “nou sentit comú universal” que, d’una manera paral·lela a l’ocultació deliberada de realitats socials comprensibles només en el marc històric en què es desenvolupen, acaben legitimant una visió economicista i repressiva de les relacions socials en el marc mundialitzador del capitalisme.

A continuació, se centraven a situar les instrumentalitzacions polítiques i acadèmiques que donaven lloc a conceptes com “multiculturalisme” –l’ús essencialitzador del qual a partir del concepte de cultura com un intent des de determinats àmbits de recrear l’antic concepte de raça ha estat polvoritzat minuciosament pels antropòlegs socials des de fa dècades, junt amb els seus parents “interculturalisme”, “diversitat cultural”, etc.–. Tot plegat –l’eclosió d’aquesta neollengua global– responia i respon a la necessitat de naturalitzar el neoliberalisme i l’imperialisme capitalista occidental a la manera d’un estat de les coses que, més enllà del temps i l’espai, se’ns representa com l’únic model possible d’articulació de les relacions socials a escala planetària. Devem a Malthus i Ricardo, des de fa 200 anys, la gastada cantarella liberal que ha fet del fatalisme el principal referent ideològic explicatiu de tantes persones de la classe treballadora –“les coses són així...”, “què hi farem...”, “la societat no es pot transformar, perquè aquest és el destí de la història...”, etc.–. La resignació catolicista acompanyada de les dosis justes d’exaltació de la caritat embolcallen la cobertura ideològica necessària per normalitzar la constitució del planeta en un escorxador implacable per als desposseïts –amb el puntet just d’assistencialisme social, això sí–.

2. Tanmateix, el motiu de revisitar el text d’ambdós científics socials no consisteix a blasmar un cop més nocions com “multiculturalisme”, sinó a provar d’aportar més vocabulari a allò que esdevingut la llengua franca dominant –la neollengua com a nova vulgata–, tenint-hi en compte l’assumpció que n’han fet, també, “activistes” (?), militants i sindicalistes formalment d’“esquerres” –en molts casos, professionals de curta, mitjana o llarga durada–, que han col·laborat a fer-la present en medis polítics els quals, d’entrada, solem concebre si fa no fa a l’antípoda ideològica de les seves fonts. Per il·lustrar-ho, permeteu-me reproduir el que fa uns anys un escrivia a l’etnografia Rambla del Raval de Barcelona:

Un repaso ejemplarizador de las adjetivaciones dominantes utilizadas por políticos profesionales, funcionarios municipales, periodistas y tertulianos diversos aplicados al Raval en general y a la Rambla del Raval en particular durante los últimos años comprendería términos como activar, airear, coser, curar, despegar, dinamizar, esponjar, extirpar, higienizar, limpiar, operar, oxigenar, sanear, suturar, reactivar, regenerar, renacer, resucitar, revitalizar, revivir... La Rambla del Raval aparecería, entonces, como desahogo o bálsamo ante lo adormecido, degradado, con fama de marginal, conflictivo, hacinado, lúgubre, oscuro, renegrido, residual, sórdido, etc.

 Perquè, en efecte, som davant de l’ús continu d’una allau de mots com ara “regeneració” o “espai públic” –dins el camp de les polítiques urbanístiques, per justificar la intervenció pública o privada en entorns urbans que es consideren agònics, de la mateixa manera que els “carrers” i les “places”, amb l’heterogeneïtat de dinàmiques socials (i conflictives) que els són inherents, s’expulsen del llenguatge a fi de ser substituïts per una noció idíl·lica i harmonitzadora de quelcom que, dins la societat capitalista, no ha existit mai: l’espai públic–; “classe mitjana”, “societat civil” o “ciutadania” –els quals han esborrat completament del mapa les nocions “classe treballadora” o “poble” (referit a la majoria social popular subalterna), i la concepció de la societat com l’espai en què es dóna la lluita de classes–; “mediació” –per ocultar que sols els poders establerts exerceixen la facultat de conferir potestats mediadores a qualsevol figura social... mentre respongui als interessos dels opressors–; “civisme” i “urbanitat” –per evitar utilitzar “submissió”, “obediència” o “lògica burgesa de les actituds i les conductes socials–; “sostenibilitat” i “nova política” –molt més amables i versàtils que “capitalisme d’esquerres” o “socialdemocràcia”–; “població” –per no dir “societat”–; “seguretat” –per reduir unes condicions materials de supervivència perpètuament precaritzades (alimentació, habitatge, salut, educació) als riscos generats per vells fenòmens associats sistemàticament als poders globals: les guerres i els atemptats de falsa bandera amb què ens atemoreixen d’una manera periòdica a fi de justificar l’estat seguritari i penal–; “opinió pública” i “comunitat internacional” –per no dir “govern”, “estat”, “la banca”, “Unió Europea”, “OTAN” o “Pentàgon”–; “persones (o famílies) en situació de vulnerabilitat” o “en risc d’exclusió” o “desafavorides” –per no dir senzillament “pobres” ni tampoc “classe social oprimida (o massacrada)”; “transparència” –sens dubte per higienitzar les relacions de poder desiguals que possibiliten l’explotació i el robatori estructural legal en què es constitueix la societat de classes capitalista–; o bé, de nou en l’esfera urbanística, “smart cities” o “sharing cities” –convertint les lògiques dictatorials del capital a escala urbana en un pressuposat “compartir” col·lectiu, “intel·ligent” i elegant absent de dimensions problemàtiques inherents a les desigualtats–.

Read More

¡GRACIAS CUBA!

Article de la politòloga iraní Nazanín Armanian, experta en Relacions Internacionals, publicat al diari  Público

Aunque hoy la imagen de los hombres que llevan una tupida barba en Oriente Próximo representa a los afiliados de la extrema derecha religiosa, en las décadas de los 1960 y 1970, adornar la cara con un buen mostacho y barba con alguna prenda de color verde olivo, era exclusivo de los simpatizantes de la revolución cubana. La “moda” que facilitaba el trabajo de la policía política en los países dictatoriales capitalistas. Los textos de Fidel Castro y el Che Guevara pasaban de mano en mano, impresos en papel de cebolla en la clandestinidad.

A miles de kilómetros de Cuba, y en un Oriente de escasos árboles, en los años 60 miles de jóvenes marxistas decidieron calcar el método de la guerra de guerrilla incluso en su forma rural y con los kalashnikov en el hombro, para derribar a las dictaduras como la de Irán, escondiéndose detrás de los matorrales de las aldeas del Mar Caspio. Muchos habían regresado de los campos de entrenamiento palestino en Jordania o en la República Democrática de Yemen, el primer país árabe dirigido por los marxistas (1967-1990). Fue el libro de Lenin sobre el voluntarismo —La enfermedad infantil del izquierdismo—, el que puso algo de cordura a un desatado entusiasmo que ignoraba el “análisis concreto de la situación concreta” y quería convertir su país en la cuba de Oriente Próximo.

Así nacieron los “fedayines” «quienes entregan su vida por la causa» del Frente Popular para la Liberación de Palestina (FPLP) y los de la Organización de Fedayines del Pueblo de Irán, éstos últimos, negándose a seguir los métodos “clásicos” de instalar el socialismo —organizar a los trabajadores—, para derrocar al déspota.

Cuba estaba presente en todas las luchas anticoloniales y antiimperialistas de la región: desde Libia, Argelia y Egipto hasta Irak, Irán, Siria, Palestina, Yemen, y no sólo entrenando guerrilleros (como a los del movimiento comunista de Dhofar en su lucha contra el sultanato de Omán) sino también con el envío de los mejores hijos de su socialismo: los médicos. Aun hoy, cientos de ellas y ellos trabajan en las zonas más deprimidas de Argelia, Etiopía y Angola.

En el turbulento año 1959, el Che, como enviado de Cuba, visitó Gaza -entonces bajo la dirección de las fuerzas progresistas-, y apoyó a Jamal Abdel Nasser en su batalla contra Israel y las amenazas EEUU y Gran Bretaña.

Desde entonces ha llovido mucho, y la política exterior de Cuba ha tenido sus aciertos y sus errores. Llegó a tachar las Primaveras Árabes como levantamientos fabricados por EEUU, cuando Washington mandaba a Arabia Saudí a aplastar la de Bahréin o de Yemen, o que un Obama sorprendido por la “Revolución de Tahir” tuvo que cambiar de postura tres veces en 18 días hasta poder abortarla definitivamente. Diferentes son los casos de complot contra Libia y Siria, sin duda conspiración de las potencias occidentales y regionales para acabar con aquellos estados.

La Habana ha tenido dificultad en elaborar una visión real de las complejas relaciones internaciones tras el fin de la Guerra Fría, que generó el fenómeno de las “dictaduras capitalistas independientes” de EEUU. Las élites corruptas y déspotas de pequeñas potencias que gobiernan con la mano de hierro a millones de personas, tienen su agenda propia para ampliar su zona de influencia. Que choquen con los regímenes europeos y EEUU no les convierte en “anti imperialista” o progresista, ni los beneficios que consiguen mejora la situación de sus pueblos. El enfoque “Norte – Sur” de análisis, aunque en los años del colonialismo tampoco era muy acertado, hoy es una trampa que oculta la lucha de clases en el seno de cada nación y encubre la co-responsabilidad de los regímenes locales “desafiantes” con EEUU en el sufrimiento y la explotación de las personas.

El futuro de Cuba es tan incierto como el de todos los países del planeta. La única verdad es que su modelo social, a pesar de todas sus carencias, ha conseguido devolver la dignidad al concepto de “ciudadano”, donde todos tienen derecho a pan, a techo, a salud y educación. Es el país del “tercer mundo” que desconoce “la malnutrición infantil”. En Nueva York, ciudad de 8,5 millones de habitantes, la mitad de los niños pasan hambre, y hay 60.410 personas “homeless”. En el ranking del Índice de Desarrollo Humano, Cuba, sin grandes recursos y bajo el embargo económico durante décadas, ocupa el puesto 67 entre 188 naciones, por encima de Sudáfrica, Irán o Turquía. Sólo el socialismo consigue que un huracán como Matthew, que arrancó la vida de cerca de 800 personas en Haiti, y 20 en EEUU, se marchase con manos vacías de Cuba.

Sería contrario a las enseñanzas del viejo guerrillero y las mismas lecciones del socialismo crear un culto a la personalidad del gran líder de la revolución cubana. Fidel y su equipo, junto con millones de cubanos han hecho que diminuto país de elevados valores humanos hayan conseguido un impacto tan amplio y profundo en todo el planeta, mostrando que un mundo mejor es posible. Gracias Cuba.

Read More

No es tan así 2.1: natalismo

Podscat sobre las falsedades y prejuicios promulgados por lo que podríamos denominar la ideología del natalismo, a cargo de Sol Minoldo, investigadora especializada en políticas públicas, protección social, envejecimiento, seguridad social, estudios de equidad social y enfoque de derechos. Doctora en Ciencias Sociales por la Universidad de Buenos Aires (UBA) y Lic. en Sociología por la Universidad de La Plata (UNLP). Actualmente se desempeña como investigadora Asistente de Conicet en el Centro de Estudios sobre Cultura y Sociedad (CIECS) en Córdoba, Argentina. 

Texto extraído de su página en ResearchGate y post escuchado en la web del demógrafo Julio Pérez Díaz

Read More

¿Qué es la cultura?

El término cultura, tal como lo entendemos en la actualidad, surgió a finales del siglo XVIII en Alemania, pero fue en la época de Bismark donde adquirió la dimensión política con la que ha llegado hasta nuestros días. Entre 1862 y 1870, el canciller lleva a cabo el proceso de unificación de los antiguos estados alemanes y pone en marcha la Kulturkampf (lucha por la cultura) con la que dota de contenido ideológico a sus objetivos imperialistas. 

Tal como explica el filósofo Gustavo Bueno en  "El reino de la Cultura y el reino de la Gracia", tradicionalmente, la idea de cultura era un concepto sincategoremático, necesitaba de otros términos para adquirir significado, no tenía sentido por sí solo, como es el caso, entre otros, del sustantivo agri-cultura; el término hacía referencia a la adquisición de hábitos, buenos o malos, aprendidos por personas primitivas, salvajes e incluso animales, considerada, dicha adquisición,  en términos  individuales y nunca como heredados, sino aprendidos. Es a partir de su concepción moderna que el sujeto de la cultura deja de ser el individuo y pasa a ser el Pueblo.  Ahora, la cultura elevará al ser humano por encima de su condición animal y natural y, con el tiempo, “a la cultura de cada pueblo se le conferirá, casi siempre, el valor de ser la substancia espiritual misma de ese pueblo, el fundamento de su identidad irreductible y su razón de ser”. La cultura, en términos políticos y sociales, lo justificará todo. 

La politóloga iraní Nazanín Armanian, en el seminario impartido en la Librería Pròleg de Barcelona el pasado 12 de octubre, señalaba el gran error que había supuesto para los países de Oriente la exportación que ha hecho Occidente de su idea “una cultura (una nación)=un estado”, debido a la gran variedad de culturas que se sienten parte del Estado en el cual conviven y, a su vez, el hecho de ser insuficiente para articular un estado, o identificarse como parte de una nación, compartir un substrato cultural común, especialmente cuando los individuos que forman parte de él se hayan dispersos  por diferentes países, como es el caso del llamado Pueblo Kurdo que, según la especialista en Relaciones Internacionales, dista mucho de formar una unidad nacional.      

Así mismo, la teórica política Hannah Arendt afirmaba que los países europeos no comprendían el hecho de que Estados Unidos fuera un Estado y no una Nación, ya que no se había configurado como tal basándose en una unidad étnica y cultural, como sí ocurre en el caso de las naciones-estado. Así, cualquier persona que jurara su Constitución era considerada ciudadana americana, aunque su “cultura” (sea lo que sea lo que entendemos por cultura) fuera completamente distinta -e incluso pudiera entrar en conflicto con otras- a la de las demás personas igualmente consideradas ciudadanas americanas. Otra cuestión es en lo que, finalmente, este Estado se ha convertido; ya sabemos que los caminos, objetivos y necesidades que llevan a la formación de un Estado son inescrutables. 

Volviendo al filósofo anteriormente mencionado, y de acuerdo con él, la idea de cultura no aparece en los ideales de la Revolución Francesa, que siguen presentes en nuestros días. Según Gustavo B., la idea de Libertad se sigue manteniendo en un primer puesto aunque, tampoco, nadie sepa my bien qué es; la Fraternidad se ha transformado en Solidaridad y la Igualdad ha ido perdiendo puestos desplazada por la Cultura que, en su ascenso, es posible que acabe asimilando el concepto Libertad y usurpando su lugar. 

Como veremos en el vídeo que reproducimos a continuación en el que se recoge una conferencia del sociólogo Manuel Delgado sobre la Cultura, una cosa queda clara: nadie sabe definir qué es la Cultura, pero su prestigio, su valor, continua en alza y, aunque en ocasiones nos podamos referir a ella de manera peyorativa (cultura del pelotazo, cultura de las tarjetas black, etc.) en general hace referencia a algo digno que hay que conservar a toda costa (y a todo coste, no sólo económico), pero imposible de definir y, por tanto, ¿de comprender?. 

Actualmente, la actividad cultural parece haber dejado de relacionarse con los objetos y de ser un fenómeno del mundo, tal como definía la cultura Hannah Arendt. Más bien, es utilizada por el Estado -que previamente se ha apropiado de ella- como instrumento de uniformación de la ciudadanía, a la cual le dice, a través de sus órganos de administración, qué manifestaciones son consideradas Cultura -aunque no sepa muy bien qué es esto de la cultura- las regula, promueve y financia y, finalmente, las ofrece como un objeto elaborado listo para ser consumido, previo pago, durante el tiempo de “ocio”.

Artículo escrito por la administradora del blog

Fuente fotografia: http://www.ofrases.com/frase/8120

Read More

El "contrato de integración" transmite a la opinión pública que inmigrantes y solicitantes de refugio son riesgos relevantes

Artículo de Javier de Lucas, catedrático de filosofía del derecho y filosofía política, publicado en el blog alrevesyalderecho.

Foto de Catherine Salsbury. 
Estación de Francia. Barcelona.

Muchos de nosotros estamos conmocionados aún (aunque no sorprendidos, desgraciadamente) por la vuelta de tuerca que ha supuesto el Consejo Europeo celebrado el 16 de septiembre en Bratislava, que ha colocado inequívocamente las políticas migratorias y de asilo de la UE bajo el paraguas de las políticas de seguridad y defensa. Una vez más, se envía a la opinión pública europea el mensaje de que inmigrantes y solicitantes de refugio son riesgos relevantes, si no incluso amenazas, para la seguridad de las fronteras y también amenazas internas, como posibles ejércitos de reserva del terrorismo.

Tampoco sorprende –por más que lo deploremos– la inanidad de la cumbre mundial sobre inmigrantes y refugiados celebrada en Nueva York los pasados 19 y 20 de septiembre. Como se puede constatar en el informe previo del Secretario General para esa cumbre y en los informes preparatorios, todo posible acuerdo vinculante dotado de medidas concretas se posponía de entrada hasta 2018 y, por tanto, la Declaración de la cumbre no podía ser poco más que retórica buenista al uso.

Pero aún nos faltaba otro cuarto a espadas en lo que concierne a nuestra respuesta ante los refugiados. Una exigencia que demuestra que se les puede aplicar aquello de que “al que no tiene, incluso eso que tiene se le quitará” (Marcos, 4:25). En lugar de preguntarnos qué debemos ofrecerles, nos afanamos en exigirles un esfuerzo más. A mi juicio, ese es el significado del “contrato de integración”, anticipado por el rey Felipe VIen su discurso el 19 de septiembre en la Cumbre de alto nivel celebrada en la ONU (un discurso obviamente escrito por el Gobierno Rajoy) y formalizado por el rey Guillermo de Holanda, el pasado 21 de septiembre, en el denominado Discurso de la Corona, pronunciado como es tradicional en La Haya, con ocasión de la apertura del año parlamentario.

En ese discurso se subraya que “la igualdad entre hombres y mujeres ante la ley y la no discriminación por razones de raza, creencia o bien orientación sexual, son valores que debe respetar y acatar cualquiera que quiera vivir en nuestro país”. Y se menciona expresamente “la preocupación social ante las diferencias culturales”, así como la incertidumbre que produce el hecho de que la llegada de los refugiados signifique exigir de los servicios públicos del Estado holandés un esfuerzo que literalmente se reconoce que podría ser “excesivo”.

Por todo ello, se anuncia que, a partir de 2017, el Gobierno impondrá a los recién llegados la firma de una “declaración de participación”, al modo de esa especie de contrato entre el migrante y el Estado, que se extendería a los solicitantes de refugio obligándoles a “respetar las normas y valores de la sociedad holandesa, en especial los principios democráticos de la separación entre Iglesia y Estado, y las libertades de credo y expresión”, pero también la igualdad entre hombres y mujeres.

Se trata en realidad de proponer para los refugiados lo mismo que impuso a los inmigrantes el ministro Sarkozy, recogido con entusiasmo por el Gobierno Rajoy (y, por ejemplo, por el Gobierno valenciano del Sr Camps) y hoy jaleado por la prensa que se muestra preocupada por los problemas de incompatibilidad cultural de los recién llegados (antes inmigrantes, ahora, insisto, refugiados). Una pretensión que no puede ocultar su parentesco con los propósitos del movimiento xenófobo alemán PEGIDA (Patriotas europeos contra la islamización de Europa) que alimenta al ultraderechista Partido AfD (Alternativa para Alemania) y a otros grupos y partidos similares en toda Europa: de Francia al Reino Unido, pasando por Austria, Dinamarca, Grecia o Finlandia.

Aún así, hay a quien le parece poco. El islamófobo dirigente de extrema derecha Geert Wilders calificó el discurso de “cuento de hadas” y reiteró su visión apocalíptica según la cual Holanda está siendo “destruida”, aduciendo de nuevo los recortes en sanidad, la subida de impuestos y las presiones derivadas de la llegada de los refugiados.

Pues bien, lo dijimos entonces y lo repetiremos ahora. Esa pretendida novedad del “contrato de integración” es una falacia. Una de dos: o bien supone compromiso de respeto a la legalidad y en ese caso es superfluo, por pura tautología, pues se debería presumir que todo el que es aceptado como residente acepta cumplir con sus deberes legales (de acción y de omisión, que empiezan básicamente por no causar daño en bienes jurídicamente relevantes de otras personas); o bien ese contrato añade requisitos más allá de lo exigible o de lo prohibido, y en ese otro supuesto es ilegítimo, por incompatible con la presunción general de libertad en la que se basa el Estado de Derecho. Recordemos lo elemental: allí donde no hay daño, donde no hay prohibición, debe imperar el respeto a la libertad, en aras del pluralismo.

Pero, además, es que todo esto es particularmente perverso en el caso de los refugiados. Que a quienes sufren ya enormes dificultades para poder siquiera llegar a plantear su petición de asilo, se les imponga, además, la asimilación cultural COMO CONDICION DEL RECONOCIMIENTO DE LOS DERECHOS QUE TIENEN POR SER REFUGIADOS, es un acto de cinismo y supone una manifiesta contravención del marco legal del Convenio de Ginebra de 1951.

¿Tanto cuesta entender que son ellos nuestros acreedores, que los refugiados pueden y deben exigir que cumplamos con nuestros deberes, y no al revés? Más temprano que tarde, esta ceguera se volverá contra nosotros.

Read More

L'ESSENCIALISME NACIONALISTA I EL RACISME CULTURAL

La Història ens ensenya que els pobles, quan viuen crisis profundes com l’actual, solen prendre un d’aquests dos camins: el del totalitarisme, la xenofòbia i el racisme,  o el de la recerca de les arrels culturals i històriques comunes. El món, tal com l’havíem conegut, s’enfonsa, i la identitat -la diferència- és el lloc comú on reconèixer-nos i trobar refugi davant de tanta incertitud. 

Aquests dos camins, per recorreguts diferents, ens porten a la búsqueda dels trets diferencials que ens defineixin i ens singularitzin com a  individus i com a comunitat enfront les altres. És tracta (com diria Leon Rozitchner) d’ocupar l’espai de  les nostres preocupacions amb un pensament que ens consoli i ens reconforti i no de suscitar-ne un que sigui capaç  d’enfrontar allò que ens amenaça. 

Zigmunt Bauman ens recorda que l’estat-nació ha tocat al seu fi i és necessari passar d’aquest sistema polític basat en la unitat ètnica i cultural a l’àmbit de la Humanitat en la seva totalitat. Pels vells camins només podem aixecar murs, (també mentals), dibuixar límits territorials i establir fronteres legals. Deia la María Zambrano que per aconseguir alguna cosa, primer s’ha d’haver somiat.

A continuació reproduïm un article de l’antropòleg Manuel Delgado, publicat al seu bloc El cor de les aparences, sobre com hem passat del "caduc" racisme biològic al "nou" racisme cultural.

L'administradora del bloc

El vell racisme biològic no és, avui, la ideologia responsable del gruix de situacions de discriminació i intolerància que es produeixen a les societats occidentals. Ara per ara, els quadres de desigualtat més importants que afecten a comunitats diferenciades no es justifiquen en raons genètiques, sinó en la presumpció de que certs trets culturals, valorats com a negatius, permeten col.locar el grup que els detenta en la banda baixa d'una determinada jerarquia moral. Parlem del que s'anomena racisme diferencialis­ta, racisme identitari, fonamentalisme cultural, etnicisme, o, més freqüentment, racisme cultural. 

El racisme cultural estableix que participar d’una certa identitat col·lectiva comporta característi­ques de les que, a la manera d'un programa genètic, els membres individuals són portadors hereditaris. La caduca noció de raça és d'aquesta manera substituïda per la fetitxització del valor cultura. En la línia de la seva accepció romàntico-idealista, recollida després per l'antropologia nord-americana, la cultura és entesa com una entitat inefable, que imprimeix en els que han estat educats en ella una certa visió del món, imposant-los-hi una orientació vital i determinant llurs actituds i opinions. A l'igual que succeeix amb el racisme biològic, el racisme cultural naturalitza una diferència que s'accepta que és cultural, però que es considera determinant àdhuc més enllà de la voluntat personal dels individus. En la mesura que considera les cultures com a entitats exemptes, ahistòriques, homogènies i en darrera instància incommensurables, el racisme cultural arriba a idèntiques conclusions que l'antic racisme biològic, que poden resumir-se en que les diferències entre grups humans ‑fenotípiques o conductuals, tant s'hi val‑ són irrevocables. 

Read More

Del President Azaña i la Torre Salvans, al record de l'exili republicà, 80 anys més tard d'un 18 de juliol (el Vallès)

En aquest post sobre la #TorreSalvans en data 18 de juliol de 2016, 80 anys després del de l'aixecament militar feixista contra la República, es vol fer constància de la presència silenciosa d'un edifici rellevant de la #República, que hauria d'estar catalogat per la "Ley de Patrimonio Històrico Español" com un dels edificis més rellevants de la història republicana de l'Estat Espanyol (s. XX), i segurament, el més important a Catalunya. Actualment, la protecció patrimonial i urbanística de l'edifici per part de l'Ajuntament de Matadepera en el seu Catàleg Municipal és irrellevant, i només serveix per informar la propietat sobre les limitacions i restriccions de reformes i rehabilitacions, i donada la rellevància de l'edifici, el procés de trasllat del seu mobiliari antic i altres fets històrics que es varen produir, és dubtós que s'estigui a l'alçada de les circumstàncies i amb el projecte patrimonial adequat.

Tanmateix, i en absència d'un reconeixement actiu de l'Estat que tardarà anys en produir-se, caldria actuar amb responsabilitat d'Estat amb l'aplicació de la Llei de Patrimoni Cultural Català i catalogar-la com a Bé Cultural d'Interès Nacional-BCIN. A més, hauria de ser declarada com a Bé cultural d'interès Local-BCIL com iniciativa municipal de l'Ajuntament de Matadepera. En ambdós casos, permetria a la propietat un tractament impositiu beneficiós com a bé immoble tot i ser finca rústica, i per altra banda, cal obligar a la Generalitat, o la mateixa Diputació de Barcelona, que en la seva competència de biblio-documentació, assumeixin un projecte documental rellevant que permeti afrontar "l'absència de republicanisme" en l'actual panorama institucional que entre tots estem patint, com espai de memòria, i com a obligat Memorial Democràtic.

Mapa ubicació Torre Salvans, amb Open Street Map-Creative Commons

Mentrestant, des de l'esperit crític del republicanisme i des de la Memòria Republicana i de l'Exili, hem de seguir demanant l'obligat reconeixement institucional del que fou l'exili definitiu de la República des del Vallès, identificat en la seva màxima figura, el President de la República Manuel Azaña. 

Aquest reconeixement que per ara només han assumit poetesses, trobadors, estudiosos i entitats, el podríem resumir en una metàfora, "som uns nans assentats a espatlles de gegants", el missatge de la república de Sòcrates i Plató, que Gregorio Luri ens indica en "¿Matar a Sòcrates? El filòsof que desafia la ciutat" (2015).  On es defensa "la necessitat d'una gran conversa" mitjançant els "Diàlegs" sobre els temes rellevants de la societat, perquè no hi ha cap herència com a conquesta cultural d'una societat, sinó ho fem mitjançant el diàleg permanent. Però a més, aquesta "gran conversa" l'hem de fer rellegint en una perspectiva àmplia el nostre mon. " Cadascun de nosaltres -deia- és individualment un nan cultural, però podem pujar sobre les espatlles dels gegants. Som uns nans assentats a espatlles de gegants,  si podem veure més coses que ells, no és gràcies a la nostra agudesa de la nostra visió, sinó gràcies a l'alçada dels nostres portadors". I l'autor acaba, acabar amb el passat per una generació, "acabar amb la memòria de la República i de l'exili", és negar l'existència d'aquests gegants metafòrics, menyspreant-los com a mites que han estat utilitzats per alguns per afirmar la seva autoritat.

Per evitar aquest menyspreu institucional, algú ha de reconstruir aquesta memòria, aquests espais visibles i simbòlics per al pensament i esperit republicà, per estar a "espatlles dels gegants" aquí al Vallès, perquè tenim una dignitat republicana per recuperar, si volem dir #somRepública.

Read More

"Si aquest país no hagués fet un relat en clau nacionalista, com hauria resistit uns ajustos de més de 6.000 milions d'euros?"

Reflexions d'un arqueòleg glamurós 

No és l'únic motiu, però el procés sobiranista iniciat a Catalunya tenia també com a objectiu dissimular el malestar suscitat per les retallades pressupostàries iniciades pel Govern d'Artur Mas des del 2010, en els quals la Generalitat ha fet una tisorada de més de 6.000 milions, més d'un 22% sobre la xifra inicial. Així ho ha admès aquest matí el conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, que en una conferència ha sostingut que la societat necessitava un projecte "mínimament il·lusionant" per aguantar aquestes retallades.

"Si aquest país no hagués fet un relat en clau nacionalista, com hauria resistit uns ajustos de més de 6.000 milions d'euros?", s'ha preguntat de forma retòrica Vila davant d'un auditori integrat bàsicament per alts càrrecs de l'Administració autonòmica i representants del món empresarial català, en un acte organitzat per Fòrum Europa. 

 El País, 10 de desembre de 2014

Els partits processistes, ERC i CDC, estan fent un cop més una barroera campanya hooligan basada en negar la possibilitat de canviar Espanya. ERC fins i tot  ha tingut la barra de presentar-se com “L’únic canvi possible“, com si mantindre al poder al mateix establishment que fa 35 anys que parasita l’administració pública catalana fos un canvi de res.

Com ja vaig explicar anteriorment, el Procés no es més que un moviment contrarevolucionari teledirigit per la dreta burgesa catalana per aturar el 15M i mantindre el neoliberalisme convergent al poder. L’ANC va ser dissenyada des dels despatxos de la Generalitat com una mala paròdia del assemblearisme del 15M, amb l’únic objectiu de convertir la ràbia social de la crisi en populisme identitari i odi xenòfob i classista contra els espanyols i els xarnegos. D’aquesta forma apareixia un enemic extern contra el qual unir el poble, entorn al lideratge messiànic i profètic de la dreta convergent, en base a una promesa mil·lenarista de l’arribada imminent Paradís Terrenal que es va postergant ad eternum.

Però com no ha de poder canviar Espanya? Que ho impedeix? Es que potser estan condemnats genèticament a defensar l’estatu quo? No veig perquè. Espanya ha proclamat anteriorment dues repúbliques (i sempre amb el suport entusiasta de Catalunya) i va donar lloc al 15M un moviment social de caràcter global que ha permès revolucionar l’esquerra a tot el mon occidental, com en el seu dia ho va fer el Maig del 68. Sense la reformulació conceptual que planteja el 15M contra l’establishment i l’austeritat no hauria existit Bernie Sanders als EUA, Jeremy Corbyn a UK o altres moviments socials com Occupy Wall Street a EUA o Nuit Debout a França.

I encara que mai abans s’hagés fet un canvi a Espanya, res impediria que en el futur n’hi hagués un. O es que a la França dels Borbons o a la Rússia tsarista hi havia cap element previ que fes preveure les revolucions que van posar fi al seu absolutisme? Doncs no. La gràcia dels canvis sobtats es agafar als poderosos desprevinguts i amb la guàrdia baixada. Pretendre que un indret està condemnat a perpetuar un sistema polític immutable al llarg del temps no és més que una absurda fal·làcia basada en perjudicis supremacistes.

Que ha aconseguit el Procés? Mantindre la dreta al poder, que era el seu objectiu principal i únic. I prou. No han estat capaços de millorar ni en un cèntim la fiscalitat catalana; no han fet cap estructura d’estat, ni tan sols han estat capaços d’aprovar uns simples pressupostos autonòmics; no han aconseguit cap suport internacional (fora del feixisme de la Lliga Nord italiana) i han perdut els pocs que tenien com el partit liberal europeu ALDE que ha decidit, quasi per unanimitat, acceptar Ciutadans com a partit membre i arraconar CDC. No han fet cap referèndum, tot i que han simulat que el 9N o el 27S ho van ser, i ara ja planegen fer-ne un altre de mentideta (el RUI, una nova paròdia de simulacre del 9N). Que ha fallat? Que potser no ho hem desitjat prou fort? O es que potser tot era un frau per seguir manant?

Per tal de tapar el dantesc naufragi en el quan xipolleja el Govern català, els processistes centren totes les seves energies en campanya a atacar a l’únic partit que pot convocar un Referèndum legal i acordat, en comptes de fer-ho contra Mariano Rajoy, el veritable candidat del Procés, ja que necessiten un enemic ben dolentot, fatxenda i caspós a qui donar les culpes de totes les calamitats que causa convergència a Catalunya. Els mateixos partits que han viscut de vendre un pàrvul i vergonyós pensament màgic, on tindríem gelats per postres cada dia i es podia crear un estat reconegut per la ONU si ens agafàvem molt fort de les manetes, ara diuen que es absolutament impossible canviar el Govern d’Espanya.

Sovint sospito que Alfons López Tena tenia raó quan em va dir que els processistes no tenen cap mena d’intenció en assolir la independència i tan sols busquen la superioritat moral de la derrota i el plaer masoquista del victimisme, arribant al orgasme múltiple amb cada sentència adversa del Tribunal Constitucional.

De fet, a ells la crisi els ha anat molt bé. En el següent vídeo  Elena Ribera la nº2 per Girona de CIU a les eleccions al Parlament el 2102 donava gràcies a la crisi per haver despertat la consciència nacional catalana i tractava als catalans d’ovelles esgarriades en busca del seu pastor Artur Mas.

Atenció també al següent fragment d’un text de l’humorista Toni Soler al Diari Ara on advertia que amb un canvi d’esquerres a Espanya la gent viuria millor, deixaria d’odiar als espanyols i la independència ja no seria possible:

Fins i tot alguns destacats ciberactivistes de la ultradreta independentista no s’amaguen de desitjar obertament una victòria de Mariano Rajoy:

Finalment us deixo amb la brillant intervenció de Xavier Domenech, cap de llista d’En Comú Podem, desmuntant les tesis etnicistes de Gabriel Rufian, segons les quals no hi pot haver cap canvi a Espanya.

El 26J tenim la oportunitat de demostrar que el nostre canvi es real, possible i millor. Perquè no es basa en odis xenòfobs o identitaris, sinó en millorar les condicions de vida de les persones, sense cap limitació territorial. Perquè no defensem un sobtat canvi mil·lenarista, profètic i religiós, sinó successives reformes possibles i factibles. Perquè no volem tapar retallades amb banderes, sinó acabar amb l’austeritat sense subterfugis. El nostre canvi no pretén perpetuar a la màfia burgesa regional al poder, sinó empoderar a les classes populars i acabar amb l’establisment, tant català com espanyol. Estic convençut que guanyarem les eleccions a Catalunya, País Valencià, Balears, Euskadi i Navarra, amb molt bons resultats a Madrid i Galícia, demostrant que la millor forma de derrotar als odis nacionalistes dels dos extrems es des d’una esquerra plurinacional, federal, fraternal i alternativa tan al centralisme com al populisme identitari del Procés.

Read More

Republicanisme de l'estat espanyol al XXI; a propòsit del President Azaña i la Torre Salvans (el Vallès)

Aquest article vol ser un Homenatge a la dignitat de la resistència republicana en la Guerra Civil d'Espanya, des de la singularitat d'un dels indrets més rellevants de la reraguarda, que fou la proximitat a Terrassa de la Presidència provisional de la República. En aquesta situació de provisionalitat, no pot passar per alt el que va comportar per a la República resistir; convèncer per resistir militarment, i resistir físicament i intel·lectualment. Es recull aquells moments històrics de la ciutat de Terrassa i la Vila de Matadepera, i es recupera el relat ara en ple debat electoral, quan farà 80 anys de l'aixecament franquista, en dates de juliol de 1936.

Es pregunta també, si algú a l'Estat Espanyol és capaç de fer un discurs republicà, d'allò que va significar els valors republicans de la Segona República, un relat sobre l'alliberament de la persona i  l'alliberament social i polític. Les dificultats i la marginalitat del discurs republicà a Espanya en els partits polítics de la Transició després del franquisme, ha fet que en l'actualitat, els paradigmes de ciutadania del republicanisme siguin totalment superflus i incapaços d'arribar a les noves generacions, als ciutadans i a les entitats socials i cíviques, però sobretot als responsables i dirigents polítics, conformant un dels majors oblits i enganys intel·lectuals de la Transició política espanyola de finals del segle XX.

La incompareixença política i cultural de l'Estat Espanyol en vers la memòria de la República, ha fet que no hi hagi polítiques culturals de republicanisme i de memòria històrica que posin en rellevància, no només els seus valors, sinó el paper institucional dels representants polítics en aquells moments de gran dificultat, és com si la mateixa transició i els seus representants, renunciant a aquests valors comuns en favor dels seus partidismes i ideologies, i fent una metàfora del sistema establert, que hagin tapat amb "sacs de calç viva" els valors i la dignitat comuna republicana, com acceptant ells mateixos l'associació d'idees de perdedors i republicanisme.

I així ens trobem amb la Torre Salvans, que l'any 1938 fou seu de l'exili de la Presidència de la República d'Espanya, i residència de Manuel Azaña, com l'exemple més paradigmàtic d'aquest "silenci de l'Estat i d'aquesta manca d'inversions públiques de negant la raó d'Estat" que suportem també al Vallès, a les contrades del Parc Natural de Sant Llorenç - Serra de l'Obac, a Catalunya. La Torre Salvans, un indret que hauria de ser un espai de visita pública obligada i de reflexió sobre el "republicanisme", i que mostra la irresponsabilitat, la renúncia i la manca d'una actitud republicana digne de l'Estat, i que mostra la mediocritat intel·lectual de l'Espanya del BOE. Aquesta actitud és prèvia per comprendre altres valors del republicanisme, com el de poder conviure amb respecte dins d'un concepte federalista a Espanya, i per tant demostra amb fets sencills i clars, que l'Estat ha anat deconstruït pas a pas l'oblit republicà, i que ha regat gota a gota i ha sembrat un cert menyspreu per valors comuns. Aquest fet concret, aquesta paradoxa de la Torre Salvans, ens mostra fins quin punt estem abocats a la major crisis institucional des de la formació de l'Estat i l'Espanya moderna. I en definitiva, estem davant la configuració de la gran separació mental, intel·lectual, cívica, política i institucional de la Catalunya actual amb l'Estat Espanyol, una Catalunya que tot el reiterat menyspreu històric centralista, abans havia intentat assumir i modernitzar aquesta "pell de brau ensimismada", primer via la industrialització anglosaxona i pseudo-protestant del Manchester català del segle XIX (La Ciutadella 1988), i després via (Montjuich 1929) el modernisme culturalitzant de Paris i de l'Europa Central de principis del XX, que es van materialitzar en dues exposicions universals.

El pitjor d'aquest oblit i menyspreu, és que potser ja no hi ha un fàcil remei ni possibilitat de mediació possible en aquest trencament mental, d'allò que era defensable per una federació dels pobles ibèrics lliures mitjançant el vot republicà, dels valors republicans i federals de gent com Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de l'Escola Moderna Catalana o del literat gallec Ramon-Maria Valle-Inclan, del feminisme  lliure compartit de Concepción Arenal i Frederica Montseny, del treball lliure sense límits de Federico Garcia Lorca i la Margarita Xirgu, i d'altres artistes i intel·lectuals de pensament lliberal i llibertari, que varen pensar que era possible un altre model de convivència, tot i que es trobaven en moments molt més perturbadors i ideològics, molt més radicals que els actuals, i amb esperances molt majors en les utopies, en un període molt complex entre una curta primera República, a una alliberadora segona República, amb el mateix establiment d'aquesta maquinaria centralista del poder de l'Estat que tenim ara, en aquesta "transició inacabada" de finals del XX i de principis del XXI.

La manca del "reconeixement d'un perdó històric" reiterada pels partits de dretes i pel centralisme de Madrid i tota la magistratura i maquinaria de l'Estat conservador, que ha bloquejat la modernització de l'Estat, amb el vist i plau  d'intel·lectuals d'un socialisme espanyol cada cop més marginal intel·lectualment, segurament segrestat en termes econòmics per l'imperi hispanista (el Pais-Prisa-Santillana), ha acabat d'ensorrar per incompereixença qualsevol tipus de "pacte d'Estat del perdó per una veritable transició repúblicana" que superés una Constitució del 1978, fundada sobre el que ha estat els xantatges militaristes del 1976 i del 1981 a la Transició.

L'edifici de la Torre Salvans de Matadepera i Terrassa, desconegut i oblidat per tothom i per les institucions, on Manuel Azaña va viure, pensar, patir i redactar el seu famós discurs final de la república  “Paz, piedad, perdón" (*) és l'exemple més patètic del rèquiem i el plany que tenim els ciutadans per una memòria històrica desconeguda del republicanisme, d'un exili republicà que va començar al Vallès, descrit amb excel·lència per el poeta Pere Quart (Joan Oliver), i musicat com a cant de resistència en plena transició per Lluís Llach, i cantat com a plany i dol  per allò perdut, ja en ple segle XXI per Silvia Perez Cruz, en definitiva com una "oda clàssica al republicanisme que vàrem perdre", d'aquesta que en podríem dir l'estafa de la transició política construïda sobre la pèrdua de la Memòria Històrica.

Josepa Camps Venut, geògrafa

(*) “Paz, piedad, perdón.” 18 de julio de 1938. Último discurso de Manuel Azaña com president de la Segona República, a l'Ajuntament de Barcelona

I Terrassa fou capital de la República el 1938.

Quan va esclatar la Guerra Civil el 1936 el govern republicà, per motius estratègics es va traslladar a València  i finalment, a Barcelona, el 31 d’octubre de 1937. Va ser llavors que va elegir-se la finca de la Torre Salvans de la Barata (Matadepera), com a casa adient per servir de residència pel President de la República Manuel Azaña, mentre que el govern romandria a la mateixa Barcelona. Mesos abans s’havia rehabilitar amb algunes intervencions necessàries per la seguretat de la màxima autoritat de l’Estat.

Des d’octubre de 1937, el govern de la República estava instal·lat ja a Barcelona. A principis de l’any 1938 es traslladà el president, la seva família i membres del ministeri a la Torre Salvans. Després de prop d’un any del president a la casa, el 21 de gener de 1939 va ser l’últim dia d’Azaña a Matadepera, just 5 dies abans de què les tropes franquistes entressin a Terrassa. Ell i el seu govern marxarien cap a la Vajol a l’Alt Empordà, on estaria uns dies abans de creuar definitivament la línia fronterera amb França.

Quan el president es traslladà a la nova residència a principis de l’any 1938 en companyia de la seva dona i d’íntims col·laboradors. La seva estada a la Torre Salvans no va arribar a fer-se pública, ni cap diari terrassenc o barceloní en va fer menció, però a Terrassa la gent ho sabia, es va comunicar en un Ple Municipal, despres de dies de rumors, doncs es podia veure passar pels carrers de la ciutat el seu cotxe oficial quan anava a despatxar al Palau de Pedralbes de Barcelona. I també perquè bona part de la Guàrdia Presidencial es va instal·lar a les Escoles Pies a Terrassa, i aquesta brigada va participar en alguns actes públics de la ciutat.

Durant la seva estada el president Manuel Azaña va ignorar el fet que la casa havia estat pertinença de Francesc Salvans, que havia estat brutalment assassinat per revoltats o insurgents. Si més no, la totalitat dels seus acompanyants i els membres del servei van optar per no comentar-li coneixent l’enteresa i rectitud del polític que, segurament si s’hagués assabentat, hauria demanat de canviar de residència. La Torre Salvans responia perfectament a les possibles exigències de comoditat i confort necessàries per hostatjar el President de la República. Però aquest se sentia sol i abandonat políticament pels jerarques de Barcelona. En prou feines sabia la realitat dels esdeveniments. Treballava al seu despatx de la torre i solia sortir a caminar pels voltants. Un cop per setmana baixava al seu despatx del Palau de Pedralbes de Barcelona.

Durant l’any d’estada a la Casa Salvans va rebre a Juan Negrin, President del Govern, amb el qual no hi tenia gaire sintonia. Un altre dels visitants va ser Lluís Companys, President de la Generalitat. També el van visitari personatges com Angel Ossorio i Gallardo, Paco Garcia Lorca, Josep Tarradelles, Julián Besteiro, professor de lògica i diputat a Corts. Manuel Azaña al llarg de 1938 vivia a la Barata-Casa Salvans (Matadepera), i baixava a Barcelona a despatxar 3-4 dies per setmana, passant de forma alterna per Terrassa, o per Sabadell amb la seva Guardia presidencial, i aquí es sap que va preparar el darrer discurs de les tres PPPs a Barcelona. (Paz piedad i perdon 18.7.1938) . El 30 de setembre de 1938 es reuniren al Saló de la Caixa de Sabadell les Corts errants de la República en una sessió on s’aprovaren els pressupostos de l’Estat i una llei que expropià als tenedors d’accions del  Banc Exterior d’Espanya on l’Estat esdevenia accionista únic.

L’últim dia que Manuel Azaña va passar a la Torre Salvans va ser el 21 de gener de 1939, només 5 dies abans de l’entrada de les tropes franquistes a Terrassa. Després d’una breu estada del govern a Figueres, el 4 de febrer 1939 començava el seu exili a l’estranger. El dia 27 de febrer de 1939 presentava la seva dimissió com a President de la República i el dia 3 de novembre de 1939 moria en un hotel de Montauban (França).

Com hem dit el valedor de la torre fou Josep Rigol, que era delegat de museus de la Generalitat. Durant la guerra, va realitzar un inventari catalogant els objectes de més valor aconseguint que la casa fou reconeguda com a museu. Moltes d’aquestes peces es troben exposades a la Casa Museu Alegre de Sagrera. Una d’elles es la gran taula en què el president celebrava les seves recepcions oficials i que ara es pot contemplar en el gran menjador del museu de la Font Vella. La Torre Salvans actualment només està catalogada com edifici històric per l’Ajuntament de Matadepera.

L'exili republicà

Quan ara es compleixen 80 anys del començament de la Guerra Civil, Catalunya i França recuperen, a poc a poc, la memòria dels refugiats. Vuitanta anys després de l'inici de la guerra civil espanyola, Catalunya i França van teixint esforços per recuperar la memòria dels milers d'exiliats que van haver d'abandonar el país. Es calcula que gairebé 500.0000 persones van creuar la frontera amb França entre el 28 de gener de 1939, data en què el país veí va obrir la frontera, fins el 10 de febrer de 1939, quan l'exèrcit nacional va aconseguir controlar els passos fronterers de l'Alt Empordà. Els republicans, cansats, derrotats i enemistats entre ells després d'haver perdut la guerra civil, esperaven trobar a França refugi i protecció, però es van trobar amb l'hostilitat d'un país que els va confinar en camps de refugiats, com el de la platja d'Argelers, en condicions infrahumanes.

La memòria del republicanisme va ser invisible durant quatre dècades de dictadura, però vuitanta anys després del conflicte s'ha intentat recuperar-la, només precàriament, sense l'ajut de l'Estat. L'any 2008 es va obrir el Museu Memorial de l'Exili (MUME), a la Jonquera, i França també ha fet passos amb el "Memorial de Ribesaltes" (2015) i el centre d'interpretació sobre el camp d'Argelers, situat al Castell de Valmy (2014). Per tal de difondre aquesta memòria, el Museu d'Història de Girona i el propi MUME organitzen periòdicament visites als escenaris d'aquesta «ruta de l'exili». La darrera va tenir lloc el dissabte 5 de març, de la mà del professor de la UdG Salomó Marquès i el director del MUME, Jordi Font.

Els republicans van abandonar Girona per carretera, seguint el recorregut del que ara és la N-II. Anaven en cotxe, bicicleta o tartana, la gran majoria ho van haver de fer a peu. Entre els fugitius hi havia parlamentaris catalans i espanyols. Aquests últims, de fet, van celebrar la darrera sessió de les Corts republicanes al Castell de Figueres. Després, el president de la República espanyola, Manuel Azaña, es va refugiar al Mas Barris (la Vajol), mentre que al Mas Perxés d´Agullana s'hi van concentrar intel·lectuals i polítics catalans, el president de la Generalitat Lluís Companys, Pompeu Fabra i el vice-president del Parlament, Antoni Rovira i Virgili. Tots van creuar la frontera pocs dies després amb centenars de milers d'exiliats, als voltants de La Jonquera, pas natural cap a França.

Corrandes d'Exili. Silvia Perez Cruz 

https://www.youtube.com/watch?v=JxyOG42YE8U

Read More