dimarts, 15 de novembre del 2016

No es tan así 2.1: natalismo

Podscat sobre las falsedades y prejuicios promulgados por lo que podríamos denominar la ideología del natalismo, a cargo de Sol Minoldo, investigadora especializada en políticas públicas, protección social, envejecimiento, seguridad social, estudios de equidad social y enfoque de derechos. Doctora en Ciencias Sociales por la Universidad de Buenos Aires (UBA) y Lic. en Sociología por la Universidad de La Plata (UNLP). Actualmente se desempeña como investigadora Asistente de Conicet en el Centro de Estudios sobre Cultura y Sociedad (CIECS) en Córdoba, Argentina. 
Texto extraído de su página en ResearchGate y post escuchado en la web del demógrafo Julio Pérez Díaz


2 comentaris:

El natalisme segons Sol Minoldo del model Piràmide d'Edats a l'Ampolla d'Edats.

Es clar que des de fa uns quants anys, la piràmide de població a passat del model piramidal al model Coca-cola, si homes i dones del mon, ha arribat l'etapa d'aprimar la població del primer mon, com si fos el pla de dieta del capitalisme, com ensenya la forma corbada de l'ampolla de Coca-cola.

Fa temps que el primer mon no supera la taxa per sota del nivell de reemplaça 2 persones/dona, que es mora més gent que no pas neix, que el reemplaç és producte de les migracions, que la reproducció que era una missió amb l'espècie comença a desaparèixer, tot i que encara queda la reproducció o el natalisme com una actitud nacionalista.

Puc entendre que és impossible reduir població del conjunt del mon, el paper de les esglésies pel natalisme ens porta al major conflicte d'espècie, quantitat enfront renta o capital, es una disputa impossible. Ni que estiguéssim més de 30 anys parant la població i fins a partir del 2050, canviés això, necessitaríem quasi bé 200 anys de fixar els patrons demogràfics, és a dir, un cicle vital brutal de creixement del PIB mundial sense créixer en població

Però per primer cop podem dir que el capitalisme no es el culpable, l'increment de la supervivència és la democratització de la supervivència. Hem aconseguit que NO morir-se sigui el problema.

Hauríem de valorar les Teories de Jocs, qui salta abans d'aquest "tren en marxa" que ens porta a una autodestrucció en uns de 100-200 anys. La reducció taxa de natalitat dels països rics, no és la dels pobres, i el retorn en integració multicultural i barreja entre els estats, o es molt baixa i insuficient, o genera pors i rebuig com en el cas dels refugiats, o dels immigrants del mediterrani i de la frontera llatina americana.

Maltus vers Marx, creixement de població (maltus) o distribució de riquesa (marx), i per altra banda com lluitar contra un natalisme, que és El natalisme que és el suport poblacional del militarisme i del nacionalisme. A més la defensa del natalisme es defensa en base a la necessitat de gent jove per pagar les pensions i els costos de l'estat del benestar, i la lluita contra l'envelliment i el seu manteniment.

Però l'autora és brillant i denuncia una cosa greu i evident guardada "sota pany i clau" pels Estats. Si augmenta la producció i el producte nacional brut de tots els països, per que hem de fer el sistema d'estat del benestar i de les pensions en base a la cotització laboral, que exclou els exclosos del treball, i perquè no construïm, igual que es fa amb el pressupost militar (2-4% del PIB anual) un sistema de redistribució de la riquesa, del PIB nacional o del PIB mundial, per pagar els costos del sistema de pensions i de l'estat del benestar.

Els temes demogràfics i de la natalitat i la mortalitat, tant a nivell global com a nivell local, pobres ajuntaments; són la base de la supremacia del SAPIENS sobre les altres espècies animals de la Terra, mentre ens quedi terra per explicar-ho.
Josepa Camps Venut, 19 de novembre

Estimada Josepa,

Gràcies per compartir les teves opinions en aquest bloc: les trobo divertides. Vull fer només uns comentaris molt generals i recomanar-te algunes entrades publicades en aquest bloc sobre demografia.

El natalisme és una ideologia, no una ciència, de la mateixa manera que el Tercer Món, en paraules de Hannah Arendt, no és una realitat, sinó una ideologia. A principi del segle XX, a Espanya, inclosa Catalunya, (apunt que sempre fa el Vicenç Navarro) l’esperança de vida era de 35 anys, al contrari d’altres països d’Occident que ja havien assolit nivells com els actuals feia 200 anys. Però, en poques dècades, Espanya, a pesar de arrossegar un retard de 100 anys, aconsegueix arribar al mateix nivell en aquesta matèria que la resta de països del seu entorn. Avui, Gran Bretanya és el païs amb l’esperança de vida més baixa de l’ Europa dels països més rics després de la implantació, des dels anys 80, de les polítiques antisocials neoliberals. L'augment de la natalitat està directament relacionada amb la disminució de l'esperança de vida. Una mica més abaix faig una molt breu explicació.

Com explica el biòleg Màximo Sandín, la construcció de claveguerams i l’adopció general de mesures higièniques han evitat més epidèmies que les vacunes. Són els recursos materials els que fan que primi la qualitat de la vida i no la quantitat. A això, s’ha d’afegir la incorporació de les dones al treball remunerat i la possibilitat d’escollir ser o no mares i de quants infants. Per això, no oblidem que el natalisme no només intenta que els exèrcits dels estats-nacions no es buidin, sinó tornar a la dona a les tasques de mare, cuidadora i reproductora, que el patriarcat s’ha encarregat de manera molt eficaç a perpetuar amb èxit durant mil·lennis.

Al que avui estem assistim, en paraules del demògraf Julio Pérez Díaz, que juntament amb el també demògraf i sociòleg escocès John MaIcnnes va encunyar el terme “revolució reproductiva”, és a una eficiència reproductiva, que precisa d’una natalitat reduïda. L’edat mitja alemanya és d’uns 44 anys, la més alta del món, i la d’Etiòpia de 18 anys, la més baixa del món. Més quantitat de vides significa menys qualitat, més mortalitat, perquè els recursos materials, pocs o molts, depèn de cada país, són més eficaços si es concentren en totes les etapes de la vida d’un ésser humà, des del seu naixement fins a la vellesa. Augmentar el nombre de naixements sense tenir en compte les condicions de vida, no augmenta l’esperança de vida, ni la supervivència de l’espècie (si es què algú vol fer aquesta lectura) ni, tampoc, fa que la vida humana es mesuri en termes humans (valgui la redundància), sinó que es posi en relació amb interessos polítics i/o racials que res tenen a veure amb la demografia.

Avui hi ha dos debats que es donen al mateix temps: “Som massa gent en aquest finit Planeta i no hi haurà menjar per a tothom” i “No hi ha prou naixements i l’espècie corre perill d’extingir-se”. Una mirada molt doctrinal i molt poc científica la de les dues afirmacions.

Et recomano, entre d’altres articles que pots llegir clicant en tags “demografia”, el següent:

http://lluitapelsteusdrets.blogspot.com.es/2013/06/la-disminucion-de-la-natalidad-y-el.html

Publica un comentari a l'entrada