"Si aquest país no hagués fet un relat en clau nacionalista, com hauria resistit uns ajustos de més de 6.000 milions d'euros?"

Reflexions d'un arqueòleg glamurós 

No és l'únic motiu, però el procés sobiranista iniciat a Catalunya tenia també com a objectiu dissimular el malestar suscitat per les retallades pressupostàries iniciades pel Govern d'Artur Mas des del 2010, en els quals la Generalitat ha fet una tisorada de més de 6.000 milions, més d'un 22% sobre la xifra inicial. Així ho ha admès aquest matí el conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, que en una conferència ha sostingut que la societat necessitava un projecte "mínimament il·lusionant" per aguantar aquestes retallades.

"Si aquest país no hagués fet un relat en clau nacionalista, com hauria resistit uns ajustos de més de 6.000 milions d'euros?", s'ha preguntat de forma retòrica Vila davant d'un auditori integrat bàsicament per alts càrrecs de l'Administració autonòmica i representants del món empresarial català, en un acte organitzat per Fòrum Europa. 

 El País, 10 de desembre de 2014

Els partits processistes, ERC i CDC, estan fent un cop més una barroera campanya hooligan basada en negar la possibilitat de canviar Espanya. ERC fins i tot  ha tingut la barra de presentar-se com “L’únic canvi possible“, com si mantindre al poder al mateix establishment que fa 35 anys que parasita l’administració pública catalana fos un canvi de res.

Com ja vaig explicar anteriorment, el Procés no es més que un moviment contrarevolucionari teledirigit per la dreta burgesa catalana per aturar el 15M i mantindre el neoliberalisme convergent al poder. L’ANC va ser dissenyada des dels despatxos de la Generalitat com una mala paròdia del assemblearisme del 15M, amb l’únic objectiu de convertir la ràbia social de la crisi en populisme identitari i odi xenòfob i classista contra els espanyols i els xarnegos. D’aquesta forma apareixia un enemic extern contra el qual unir el poble, entorn al lideratge messiànic i profètic de la dreta convergent, en base a una promesa mil·lenarista de l’arribada imminent Paradís Terrenal que es va postergant ad eternum.

Però com no ha de poder canviar Espanya? Que ho impedeix? Es que potser estan condemnats genèticament a defensar l’estatu quo? No veig perquè. Espanya ha proclamat anteriorment dues repúbliques (i sempre amb el suport entusiasta de Catalunya) i va donar lloc al 15M un moviment social de caràcter global que ha permès revolucionar l’esquerra a tot el mon occidental, com en el seu dia ho va fer el Maig del 68. Sense la reformulació conceptual que planteja el 15M contra l’establishment i l’austeritat no hauria existit Bernie Sanders als EUA, Jeremy Corbyn a UK o altres moviments socials com Occupy Wall Street a EUA o Nuit Debout a França.

I encara que mai abans s’hagés fet un canvi a Espanya, res impediria que en el futur n’hi hagués un. O es que a la França dels Borbons o a la Rússia tsarista hi havia cap element previ que fes preveure les revolucions que van posar fi al seu absolutisme? Doncs no. La gràcia dels canvis sobtats es agafar als poderosos desprevinguts i amb la guàrdia baixada. Pretendre que un indret està condemnat a perpetuar un sistema polític immutable al llarg del temps no és més que una absurda fal·làcia basada en perjudicis supremacistes.

Que ha aconseguit el Procés? Mantindre la dreta al poder, que era el seu objectiu principal i únic. I prou. No han estat capaços de millorar ni en un cèntim la fiscalitat catalana; no han fet cap estructura d’estat, ni tan sols han estat capaços d’aprovar uns simples pressupostos autonòmics; no han aconseguit cap suport internacional (fora del feixisme de la Lliga Nord italiana) i han perdut els pocs que tenien com el partit liberal europeu ALDE que ha decidit, quasi per unanimitat, acceptar Ciutadans com a partit membre i arraconar CDC. No han fet cap referèndum, tot i que han simulat que el 9N o el 27S ho van ser, i ara ja planegen fer-ne un altre de mentideta (el RUI, una nova paròdia de simulacre del 9N). Que ha fallat? Que potser no ho hem desitjat prou fort? O es que potser tot era un frau per seguir manant?

Per tal de tapar el dantesc naufragi en el quan xipolleja el Govern català, els processistes centren totes les seves energies en campanya a atacar a l’únic partit que pot convocar un Referèndum legal i acordat, en comptes de fer-ho contra Mariano Rajoy, el veritable candidat del Procés, ja que necessiten un enemic ben dolentot, fatxenda i caspós a qui donar les culpes de totes les calamitats que causa convergència a Catalunya. Els mateixos partits que han viscut de vendre un pàrvul i vergonyós pensament màgic, on tindríem gelats per postres cada dia i es podia crear un estat reconegut per la ONU si ens agafàvem molt fort de les manetes, ara diuen que es absolutament impossible canviar el Govern d’Espanya.

Sovint sospito que Alfons López Tena tenia raó quan em va dir que els processistes no tenen cap mena d’intenció en assolir la independència i tan sols busquen la superioritat moral de la derrota i el plaer masoquista del victimisme, arribant al orgasme múltiple amb cada sentència adversa del Tribunal Constitucional.

De fet, a ells la crisi els ha anat molt bé. En el següent vídeo  Elena Ribera la nº2 per Girona de CIU a les eleccions al Parlament el 2102 donava gràcies a la crisi per haver despertat la consciència nacional catalana i tractava als catalans d’ovelles esgarriades en busca del seu pastor Artur Mas.

Atenció també al següent fragment d’un text de l’humorista Toni Soler al Diari Ara on advertia que amb un canvi d’esquerres a Espanya la gent viuria millor, deixaria d’odiar als espanyols i la independència ja no seria possible:

Fins i tot alguns destacats ciberactivistes de la ultradreta independentista no s’amaguen de desitjar obertament una victòria de Mariano Rajoy:

Finalment us deixo amb la brillant intervenció de Xavier Domenech, cap de llista d’En Comú Podem, desmuntant les tesis etnicistes de Gabriel Rufian, segons les quals no hi pot haver cap canvi a Espanya.

El 26J tenim la oportunitat de demostrar que el nostre canvi es real, possible i millor. Perquè no es basa en odis xenòfobs o identitaris, sinó en millorar les condicions de vida de les persones, sense cap limitació territorial. Perquè no defensem un sobtat canvi mil·lenarista, profètic i religiós, sinó successives reformes possibles i factibles. Perquè no volem tapar retallades amb banderes, sinó acabar amb l’austeritat sense subterfugis. El nostre canvi no pretén perpetuar a la màfia burgesa regional al poder, sinó empoderar a les classes populars i acabar amb l’establisment, tant català com espanyol. Estic convençut que guanyarem les eleccions a Catalunya, País Valencià, Balears, Euskadi i Navarra, amb molt bons resultats a Madrid i Galícia, demostrant que la millor forma de derrotar als odis nacionalistes dels dos extrems es des d’una esquerra plurinacional, federal, fraternal i alternativa tan al centralisme com al populisme identitari del Procés.

Read More

Republicanisme de l'estat espanyol al XXI; a propòsit del President Azaña i la Torre Salvans (el Vallès)

Aquest article vol ser un Homenatge a la dignitat de la resistència republicana en la Guerra Civil d'Espanya, des de la singularitat d'un dels indrets més rellevants de la reraguarda, que fou la proximitat a Terrassa de la Presidència provisional de la República. En aquesta situació de provisionalitat, no pot passar per alt el que va comportar per a la República resistir; convèncer per resistir militarment, i resistir físicament i intel·lectualment. Es recull aquells moments històrics de la ciutat de Terrassa i la Vila de Matadepera, i es recupera el relat ara en ple debat electoral, quan farà 80 anys de l'aixecament franquista, en dates de juliol de 1936.

Es pregunta també, si algú a l'Estat Espanyol és capaç de fer un discurs republicà, d'allò que va significar els valors republicans de la Segona República, un relat sobre l'alliberament de la persona i  l'alliberament social i polític. Les dificultats i la marginalitat del discurs republicà a Espanya en els partits polítics de la Transició després del franquisme, ha fet que en l'actualitat, els paradigmes de ciutadania del republicanisme siguin totalment superflus i incapaços d'arribar a les noves generacions, als ciutadans i a les entitats socials i cíviques, però sobretot als responsables i dirigents polítics, conformant un dels majors oblits i enganys intel·lectuals de la Transició política espanyola de finals del segle XX.

La incompareixença política i cultural de l'Estat Espanyol en vers la memòria de la República, ha fet que no hi hagi polítiques culturals de republicanisme i de memòria històrica que posin en rellevància, no només els seus valors, sinó el paper institucional dels representants polítics en aquells moments de gran dificultat, és com si la mateixa transició i els seus representants, renunciant a aquests valors comuns en favor dels seus partidismes i ideologies, i fent una metàfora del sistema establert, que hagin tapat amb "sacs de calç viva" els valors i la dignitat comuna republicana, com acceptant ells mateixos l'associació d'idees de perdedors i republicanisme.

I així ens trobem amb la Torre Salvans, que l'any 1938 fou seu de l'exili de la Presidència de la República d'Espanya, i residència de Manuel Azaña, com l'exemple més paradigmàtic d'aquest "silenci de l'Estat i d'aquesta manca d'inversions públiques de negant la raó d'Estat" que suportem també al Vallès, a les contrades del Parc Natural de Sant Llorenç - Serra de l'Obac, a Catalunya. La Torre Salvans, un indret que hauria de ser un espai de visita pública obligada i de reflexió sobre el "republicanisme", i que mostra la irresponsabilitat, la renúncia i la manca d'una actitud republicana digne de l'Estat, i que mostra la mediocritat intel·lectual de l'Espanya del BOE. Aquesta actitud és prèvia per comprendre altres valors del republicanisme, com el de poder conviure amb respecte dins d'un concepte federalista a Espanya, i per tant demostra amb fets sencills i clars, que l'Estat ha anat deconstruït pas a pas l'oblit republicà, i que ha regat gota a gota i ha sembrat un cert menyspreu per valors comuns. Aquest fet concret, aquesta paradoxa de la Torre Salvans, ens mostra fins quin punt estem abocats a la major crisis institucional des de la formació de l'Estat i l'Espanya moderna. I en definitiva, estem davant la configuració de la gran separació mental, intel·lectual, cívica, política i institucional de la Catalunya actual amb l'Estat Espanyol, una Catalunya que tot el reiterat menyspreu històric centralista, abans havia intentat assumir i modernitzar aquesta "pell de brau ensimismada", primer via la industrialització anglosaxona i pseudo-protestant del Manchester català del segle XIX (La Ciutadella 1988), i després via (Montjuich 1929) el modernisme culturalitzant de Paris i de l'Europa Central de principis del XX, que es van materialitzar en dues exposicions universals.

El pitjor d'aquest oblit i menyspreu, és que potser ja no hi ha un fàcil remei ni possibilitat de mediació possible en aquest trencament mental, d'allò que era defensable per una federació dels pobles ibèrics lliures mitjançant el vot republicà, dels valors republicans i federals de gent com Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de l'Escola Moderna Catalana o del literat gallec Ramon-Maria Valle-Inclan, del feminisme  lliure compartit de Concepción Arenal i Frederica Montseny, del treball lliure sense límits de Federico Garcia Lorca i la Margarita Xirgu, i d'altres artistes i intel·lectuals de pensament lliberal i llibertari, que varen pensar que era possible un altre model de convivència, tot i que es trobaven en moments molt més perturbadors i ideològics, molt més radicals que els actuals, i amb esperances molt majors en les utopies, en un període molt complex entre una curta primera República, a una alliberadora segona República, amb el mateix establiment d'aquesta maquinaria centralista del poder de l'Estat que tenim ara, en aquesta "transició inacabada" de finals del XX i de principis del XXI.

La manca del "reconeixement d'un perdó històric" reiterada pels partits de dretes i pel centralisme de Madrid i tota la magistratura i maquinaria de l'Estat conservador, que ha bloquejat la modernització de l'Estat, amb el vist i plau  d'intel·lectuals d'un socialisme espanyol cada cop més marginal intel·lectualment, segurament segrestat en termes econòmics per l'imperi hispanista (el Pais-Prisa-Santillana), ha acabat d'ensorrar per incompereixença qualsevol tipus de "pacte d'Estat del perdó per una veritable transició repúblicana" que superés una Constitució del 1978, fundada sobre el que ha estat els xantatges militaristes del 1976 i del 1981 a la Transició.

L'edifici de la Torre Salvans de Matadepera i Terrassa, desconegut i oblidat per tothom i per les institucions, on Manuel Azaña va viure, pensar, patir i redactar el seu famós discurs final de la república  “Paz, piedad, perdón" (*) és l'exemple més patètic del rèquiem i el plany que tenim els ciutadans per una memòria històrica desconeguda del republicanisme, d'un exili republicà que va començar al Vallès, descrit amb excel·lència per el poeta Pere Quart (Joan Oliver), i musicat com a cant de resistència en plena transició per Lluís Llach, i cantat com a plany i dol  per allò perdut, ja en ple segle XXI per Silvia Perez Cruz, en definitiva com una "oda clàssica al republicanisme que vàrem perdre", d'aquesta que en podríem dir l'estafa de la transició política construïda sobre la pèrdua de la Memòria Històrica.

Josepa Camps Venut, geògrafa

(*) “Paz, piedad, perdón.” 18 de julio de 1938. Último discurso de Manuel Azaña com president de la Segona República, a l'Ajuntament de Barcelona

I Terrassa fou capital de la República el 1938.

Quan va esclatar la Guerra Civil el 1936 el govern republicà, per motius estratègics es va traslladar a València  i finalment, a Barcelona, el 31 d’octubre de 1937. Va ser llavors que va elegir-se la finca de la Torre Salvans de la Barata (Matadepera), com a casa adient per servir de residència pel President de la República Manuel Azaña, mentre que el govern romandria a la mateixa Barcelona. Mesos abans s’havia rehabilitar amb algunes intervencions necessàries per la seguretat de la màxima autoritat de l’Estat.

Des d’octubre de 1937, el govern de la República estava instal·lat ja a Barcelona. A principis de l’any 1938 es traslladà el president, la seva família i membres del ministeri a la Torre Salvans. Després de prop d’un any del president a la casa, el 21 de gener de 1939 va ser l’últim dia d’Azaña a Matadepera, just 5 dies abans de què les tropes franquistes entressin a Terrassa. Ell i el seu govern marxarien cap a la Vajol a l’Alt Empordà, on estaria uns dies abans de creuar definitivament la línia fronterera amb França.

Quan el president es traslladà a la nova residència a principis de l’any 1938 en companyia de la seva dona i d’íntims col·laboradors. La seva estada a la Torre Salvans no va arribar a fer-se pública, ni cap diari terrassenc o barceloní en va fer menció, però a Terrassa la gent ho sabia, es va comunicar en un Ple Municipal, despres de dies de rumors, doncs es podia veure passar pels carrers de la ciutat el seu cotxe oficial quan anava a despatxar al Palau de Pedralbes de Barcelona. I també perquè bona part de la Guàrdia Presidencial es va instal·lar a les Escoles Pies a Terrassa, i aquesta brigada va participar en alguns actes públics de la ciutat.

Durant la seva estada el president Manuel Azaña va ignorar el fet que la casa havia estat pertinença de Francesc Salvans, que havia estat brutalment assassinat per revoltats o insurgents. Si més no, la totalitat dels seus acompanyants i els membres del servei van optar per no comentar-li coneixent l’enteresa i rectitud del polític que, segurament si s’hagués assabentat, hauria demanat de canviar de residència. La Torre Salvans responia perfectament a les possibles exigències de comoditat i confort necessàries per hostatjar el President de la República. Però aquest se sentia sol i abandonat políticament pels jerarques de Barcelona. En prou feines sabia la realitat dels esdeveniments. Treballava al seu despatx de la torre i solia sortir a caminar pels voltants. Un cop per setmana baixava al seu despatx del Palau de Pedralbes de Barcelona.

Durant l’any d’estada a la Casa Salvans va rebre a Juan Negrin, President del Govern, amb el qual no hi tenia gaire sintonia. Un altre dels visitants va ser Lluís Companys, President de la Generalitat. També el van visitari personatges com Angel Ossorio i Gallardo, Paco Garcia Lorca, Josep Tarradelles, Julián Besteiro, professor de lògica i diputat a Corts. Manuel Azaña al llarg de 1938 vivia a la Barata-Casa Salvans (Matadepera), i baixava a Barcelona a despatxar 3-4 dies per setmana, passant de forma alterna per Terrassa, o per Sabadell amb la seva Guardia presidencial, i aquí es sap que va preparar el darrer discurs de les tres PPPs a Barcelona. (Paz piedad i perdon 18.7.1938) . El 30 de setembre de 1938 es reuniren al Saló de la Caixa de Sabadell les Corts errants de la República en una sessió on s’aprovaren els pressupostos de l’Estat i una llei que expropià als tenedors d’accions del  Banc Exterior d’Espanya on l’Estat esdevenia accionista únic.

L’últim dia que Manuel Azaña va passar a la Torre Salvans va ser el 21 de gener de 1939, només 5 dies abans de l’entrada de les tropes franquistes a Terrassa. Després d’una breu estada del govern a Figueres, el 4 de febrer 1939 començava el seu exili a l’estranger. El dia 27 de febrer de 1939 presentava la seva dimissió com a President de la República i el dia 3 de novembre de 1939 moria en un hotel de Montauban (França).

Com hem dit el valedor de la torre fou Josep Rigol, que era delegat de museus de la Generalitat. Durant la guerra, va realitzar un inventari catalogant els objectes de més valor aconseguint que la casa fou reconeguda com a museu. Moltes d’aquestes peces es troben exposades a la Casa Museu Alegre de Sagrera. Una d’elles es la gran taula en què el president celebrava les seves recepcions oficials i que ara es pot contemplar en el gran menjador del museu de la Font Vella. La Torre Salvans actualment només està catalogada com edifici històric per l’Ajuntament de Matadepera.

L'exili republicà

Quan ara es compleixen 80 anys del començament de la Guerra Civil, Catalunya i França recuperen, a poc a poc, la memòria dels refugiats. Vuitanta anys després de l'inici de la guerra civil espanyola, Catalunya i França van teixint esforços per recuperar la memòria dels milers d'exiliats que van haver d'abandonar el país. Es calcula que gairebé 500.0000 persones van creuar la frontera amb França entre el 28 de gener de 1939, data en què el país veí va obrir la frontera, fins el 10 de febrer de 1939, quan l'exèrcit nacional va aconseguir controlar els passos fronterers de l'Alt Empordà. Els republicans, cansats, derrotats i enemistats entre ells després d'haver perdut la guerra civil, esperaven trobar a França refugi i protecció, però es van trobar amb l'hostilitat d'un país que els va confinar en camps de refugiats, com el de la platja d'Argelers, en condicions infrahumanes.

La memòria del republicanisme va ser invisible durant quatre dècades de dictadura, però vuitanta anys després del conflicte s'ha intentat recuperar-la, només precàriament, sense l'ajut de l'Estat. L'any 2008 es va obrir el Museu Memorial de l'Exili (MUME), a la Jonquera, i França també ha fet passos amb el "Memorial de Ribesaltes" (2015) i el centre d'interpretació sobre el camp d'Argelers, situat al Castell de Valmy (2014). Per tal de difondre aquesta memòria, el Museu d'Història de Girona i el propi MUME organitzen periòdicament visites als escenaris d'aquesta «ruta de l'exili». La darrera va tenir lloc el dissabte 5 de març, de la mà del professor de la UdG Salomó Marquès i el director del MUME, Jordi Font.

Els republicans van abandonar Girona per carretera, seguint el recorregut del que ara és la N-II. Anaven en cotxe, bicicleta o tartana, la gran majoria ho van haver de fer a peu. Entre els fugitius hi havia parlamentaris catalans i espanyols. Aquests últims, de fet, van celebrar la darrera sessió de les Corts republicanes al Castell de Figueres. Després, el president de la República espanyola, Manuel Azaña, es va refugiar al Mas Barris (la Vajol), mentre que al Mas Perxés d´Agullana s'hi van concentrar intel·lectuals i polítics catalans, el president de la Generalitat Lluís Companys, Pompeu Fabra i el vice-president del Parlament, Antoni Rovira i Virgili. Tots van creuar la frontera pocs dies després amb centenars de milers d'exiliats, als voltants de La Jonquera, pas natural cap a França.

Corrandes d'Exili. Silvia Perez Cruz 

https://www.youtube.com/watch?v=JxyOG42YE8U

Read More

Los cuerpos de las mujeres son violados sistemáticamente y transportados como una mercancía hacia Europa

Artículo de Helena Maleno Garzón, periodista, investigadora experta en migraciones y trata de seres humanos y miembro del colectivo Ca-Minando Fronteras. Ha sido publicado en la Revista Pueblos.

Adolescentes y niñas de Douala Camerún. Foto de Helena Maleno

El neoliberalismo económico ha colocado a las mujeres, adolescentes y niñas migrantes y refugiadas en nichos laborales específicos vinculados a su cuerpo, sobre todo a la industria de los cuidados y al mercado sexual.

La demanda de estos servicios baratos desde Europa es posible gracias a la “cosificación” del ser humano, que transita como una mercancía más en muchas de las fronteras del mundo, entre ellas la del Sur, la del Mediterráneo. Por otro lado, la situación de violencia que genera la desigualdad y la pobreza es tan grande, que en algunas zonas de origen de las mujeres, adolescentes y niñas migrantes y refugiadas, el cuerpo de ellas se convierte en una oportunidad de éxito en el proyecto migratorio y por ende de desarrollo para la familia y la comunidad.

Ofrecer el cuerpo de las mujeres, sobre todo de las más vulnerables en un mercado transnacional, definido por los flujos migratorios y sus controles, es una realidad invisibilizada pero cada vez más presente en nuestras fronteras.

Mary no consigue expresar cuánto tiempo pasó en su camino hacia Europa, pero sí tiene momentos grabados como si fuesen cicatrices. Dice que muchas veces se siente enferma y sobre todo que tiene ese dolor constante por todo el cuerpo, que ningún medicamento ha logrado aliviar.

Nuestra frontera Sur lleva más de una década siendo redefinida a través de la militarización y el control, como un espacio donde no se aplican las leyes, ni convenciones internacionales y donde el discurso de seguridad se ha establecido como un imperativo.

De las discusiones sobre la migración como “problema”, las políticas han pasado a definir la frontera como un espacio de conflicto, y como en las “guerras” todo es posible, este discurso ha permitido la existencia de una zona de excepción para los marcos legales que garantizan los derechos humanos.

En estos contextos de militarización, el sistema de dominación patriarcal, ya sea a través de las comunidades migrantes, en las sociedades de tránsito y acogida, en las redes de trata o en las propias fuerzas de seguridad y control, se refuerza, haciendo más profundas las desigualdades de género. Y así se llega a la violación sexual sistemática que como componente endémico de todos los conflictos, también es usado en la frontera como un arma más.

Que otros usen el cuerpo de las mujeres, niñas y adolescentes, es vendido por pasadores, maridos, tratantes, autoridades, como una eficaz estrategia migratoria. Que otros usen el cuerpo de las mujeres, niñas y adolescentes, es visto por muchas de ellas como un sacrificio necesario para el triunfo del proyecto migratorio, y para el desarrollo posterior de un proyecto colectivo, que incluye a la familia, la comunidad y a las generaciones venideras.

Mary vivía en una zona rural. No ha estudiado porque es la mayor de  cinco hermanos, no sabe leer, ni escribir, ni contar. Su concepto del tiempo se diluye porque no conoce los días de la semana, ni los meses. Mary, por el contrario, está hypersexualizada, y ha aprendido que si otros usan su cuerpo, ella tiene muchas más oportunidades de sobrevivir.

Odiaba su vida en África, sobre todo los abusos de su padrastro. Finalmente un día le anunciaron un matrimonio con un señor del pueblo de al lado, de cincuenta años. Mary tenía once en aquel momento.

La casa más bonita de su pueblo, construida en ladrillo, pertenece a Mammy Joey, que vive en Francia. Mammy ayuda a las chicas a viajar a Europa a través de su primo, Mary quería que su suerte cambiase y poder viajar también.

Las mujeres, niñas y adolescentes migrantes y refugiadas son empujadas sobre todo por la pobreza, los conflictos bélicos, y la búsqueda de un acceso a derechos fundamentales, y huyen de una desigualdad de género institucionalizada. La desigualdad en sus países de origen, representada por la violencia intrafamiliar y sociopolítica, ha marcado sus vidas y sus decisiones migratorias.

Muchas de ellas fueron madres antes de salir de su país, incluso tuvieron sus hijos siendo niñas o adolescentes, sufrieron violencia sexual, a muchas otras se les practicó la ablación genital.

Mary consiguió salir de su pueblo, el primo de Mammy Joey le dio una “oportunidad” a ella y a otras cinco niñas más. El primo le contó que Mammy Joey también comenzó como ellas, que otra Mammy la hizo viajar, y que por eso había prosperado.

El camino fue muy difícil para Mary, sólo con 12 años, el primo la violó a ella y a las otras. Les explicó que era la forma de sobrevivir y las enseñó a practicar el sexo oral. A partir de ese momento Mary entendió que su cuerpo y el de todas las mujeres de ese camino servía para no morir. En el desierto daba igual la nacionalidad, incluso en Argelia Mary vio cómo se compraban también niñas y mujeres blancas. Sus compañeras le contaron que las chicas venían de Siria, donde había una guerra terrible. Mary tenía mucha pena por ellas porque escuchaba cosas horribles sobre las guerras.

La cronología de muchas mujeres, niñas y adolescentes durante el tránsito migratorio no se escenifica a través del tiempo o del espacio, sino de relatos que nos presentan vulneraciones de derechos humanos. Muchos de estos discursos se construyen en tercera persona, a través del cuerpo de otras mujeres, como una estrategia de resiliencia.

Transportadas en rutas utilizadas por el tráfico de drogas y el armamento, sus cuerpos son una tercera mercancía. Las situaciones de inseguridad de estos tránsitos, incluso con presencia de conflictos bélicos, hacen que las mujeres no tengan posibilidad de denunciar la violencia en los sistemas legales de los países. Ellas son consideradas en primer lugar como “clandestinas”, “putas”, “negras”, “pobres” y se las expulsa del sistema de acceso a derechos.

A ellas no se les permite existir salvo en esa construcción paralela donde transitan las personas migrantes. Por ello, esa violencia institucional tiene en las víctimas un peso igual o incluso mayor que otras violencias, como aquellas que se suceden dentro de las comunidades migrantes, las de los pasadores, o incluso las de las redes de trata.

En las narraciones de ellas tiene más dolor la violación de un soldado, o una devolución en caliente, porque significa la invisibilidad ante aquellos que deberían protegerlas. Las mujeres, niñas y adolescentes, hablan de amenazas, encierros, insultos, secuestros, pero también de palizas, latigazos o castigos. Sobre todo explican una terrible y sistemática violencia sexual ejercida por todos los hombres, sea cual fuere su procedencia o posición dentro de la sociedad. Desde los compañeros migrantes hasta los militares que controlan las fronteras, el uso de la violación es un instrumento de poder ejercido contra mujeres, niñas y adolescentes. Violencias que en la mayoría de los casos se suceden con total impunidad.

Mary ha olvidado los nombres de los lugares por los que transcurrió su trayecto migratorio. Sólo algunos quedan en su memoria, no puede creer cuando ve un mapa lo lejos que está su casa, y la fuerza que ha tenido hasta llegar a su destino.

Read More

Inspiración Porno: la cosificación de las personas con diversidad funcional para hacer callar a las demás

Clara Valverde Gefaell, en su libro "De la necropolítica neoliberal a la empatía radical: violencia discreta, cuerpos excluídos y repolitización", dedica un capítulo a las formas de violencia discreta del neoliberalismo, la más útil para implantar su necropolítica por hallarse disfrazada de no-violencia. Éstas formas son, de acuerdo con la autora, la tolerancia, la despolitización, el uso del lenguaje, el relativizar, el individualizar y el manipular la historia. Dentro de la categoría verbicidio, Clara Valverde denuncia la utilización de lo que se ha denominado inspiración porno: el uso de imágenes de persones con discapaciadad funcional que, tal como explica Stella Young -periodista y humorista australiana, fallecida en diciembre de 2014- en el vídeo que podéis ver más abajo, se denomina porno porque se cosifica a un grupo de personas (discapacitadas) en beneficio de otro grupo de personas (no discapacitadas).

A continuación reproducimos parte del capítulo III del libro anteriormente mencionado titulado "Formas de violencia discreta", texto al que hemos corregido la utilización del género masculino como neutro universal, otra forma de violencia neoliberal que hace muy difícil entender su uso en determinados trabajos como el presente.

La administradora del blog

La verdad es que la motivación de las personas con 

capacidad diferente que empiezan a trabajar con 

nosotros es muchísimo mayor que la de cualquier 

persona normal, sus ganas de trabajar y su querer

integrarse hacen que el trabajo sea con más ganas

que cualquier otra persona.

Ana María Ramos, Delegada Regional de Campsa

Estaciones,  sobre el programa incorpora de La Caixa.

     Lo más beneficioso para las empresas es contratar a trabajadorxs discapacitadxs (lxs que físicamente puedan ser explotadxs) en vez de trabajadorxs "normalxs". A esto se le llama "responsabilidad social empresarial" ( a lo que se le da las siglas RSD) y lo promociona la Fundación La Caixa a través de su programa Incorpora a empresas como Repsol, una fórmula que aseguran que está llena de "valor añadido para disminuir en su plantilla el absentismo laboral" con trabajadorxs "agradecidxs" que "se sienten más motivadxs". 

     La Fundación La Caixa explica a los empresarios los numerosos beneficios de contratar a discapacitadxs, tales como "mejorar la imagen de la empresa" y tener "una excelente herramienta de márketing que permite el aumento de la facturación". Pero la ventaja que no anuncian en sus entrañables spots televisivos es que, sencillamente, si se contrata a un/a discapacitadx, hay una exención en el pago de las cuotas  de la Seguridad Social de la persona contratada.

       Anuncio televisivo en el que se ve a una mujer joven con Síndrome de Down sonriente, andando por la calle, y se oye una voz masculina decir:

Eugenia, me alegro de contar contigo en nuestra

empresa. Estoy convencido de que serás un ejemplo

de ilusión y de superación para todos. Y seguro que

tu sonrisa va a ser muy contagiosa. El programa

Incorpora de la Obra Social La Caixa ha facilitado

más de 47.000 oportunidades laborales a personas

con dificultades.

Ayer, hoy y siempre, Obra Social La Caixa 

     Todxs estxs trabajadorxs discapacitadxs que se escogen para la publicidad de programas de RSD tienen Síndrome de Down. Su sonrisa se presenta como contagiosa (lxs discapacitadxs están obligadxs a sonreír todo el día) y su comportamiento como un ejemplo para lxs otrxs trabajadorxs que cuestionan sus bajos sueldos, sus condiciones de trabajo inseguras (en las gasolineras de Repsol, por ejemplo, expuestxs a hidrocarburos sin mascarillas) y, en general, su explotación.

     La utilización de la imagen de la persona discapacitada la llaman varixs autorxs "Inspiration Porn", una pornografía enfermiza de la discapacidad para que lxs menos discapacitadxs aguanten y piensen que "podría estar peor, podría tener Síndrome de Down, o ser ciegx o sordx" y no se rebelen. No sólo en el ámbito laboral, sino en toda la sociedad, se utiliza la imagen de ciertxs discapacitadxs "héroes-inas" para mantener a raya al resto a través de la Inspiration Porn. 

     La realidad de lxs discapacitadxs se esconde. El abandono, la falta de financiación a lxs dependientes en una sociedad llena de barreras arquitectónicas, sociales, económicas y políticas, no se ve en los anuncios de la Fundación La Caixa, "El alma de La Caixa". Pero en realidad, la "Inspiration Porn" no es para inspirar. Es para callar. Es para que la gente se repita así misma y a su entorno la frase "es lo que hay", que -como dice Santiago López Petit- "es la consigna capitalista para tapar la boca a la persona que grita". Es otra forma de violencia neoliberal para destruir nuestra imaginación.

Fuente fotografía: http://www.abc.net.au/news/2014-12-08/17-things-stella-young-wanted-you-to-know/5950814

  

  

Read More