D’acord amb la teòrica política Hannah Arendt, el poder del govern no requerix justificació perquè la seva existència emana de la voluntat col·lectiva d’organitzar-nos i conviure però sí necessita la legitimació d’una gran majoria per Ser. Aquesta legitimitat radica en la força de l’opinió del col·lectiu que amb la seva aprovació el recolça, al qual un govern representatiu estaria sotmès, de igual manera que el pot fer desaparèixer al deixar d’assentir a la seva gestió.
Quan perd el suport d’aquesta col·lectivitat, i per poder mantenir-se en el govern, el poder deslegitimat -que en essència ja no és poder- ha d’utilitzar la violència i és llavors quan fa ús dels instruments que té al seu abast per exercir-la. Com és obvi, també ha perdut l’autoritat: aquella que no precisa de “coacció ni de persuasió”, i que li havia conferit amb el seu reconeixement la comunitat que ja no el sustenta. Ara, només pot servir-se de la que li atorga el seu estatus legal i que li permet imposar a la resta del grup els seus mandats. Però la imposició no és més que violència i el poder, que és “la capacitat d’actuar acordadament”, quan ha perdut el consens general, ja no pot governar, només li resta imposar.
Poder i violència són dos conceptes oposats que molt sovint, i equivocadament, s’utilitzen com a sinònims. De fet, quan una fa acte de presència es símptoma inequívoc de què l’altre ha desaparegut. La violència ve a ocupar el lloc que el poder ha deixat buit, no poden conviure en el mateix espai; contràriament al que succeeix amb el poder, aquesta no precisa ser legitimada, però sí requereix d’una justificació per poder Ser: la que li ve donada pels objectius que persegueix el seu ús, de manera que s’incorre en el risc de transformar-se en el mitjà i no en la finalitat. En tot cas, “la violència no crea poder”.
Si apliquem aquesta anàlisi a l’entorn laboral, dins de l’àmbit de l’administració pública on el poder del govern en senyala les pautes a seguir, ens trobem amb el següent escenari: les persones treballadores integren la comunitat que pot decidir el curs dels esdeveniments respecte dels temes que els afecta com a col·lectiu donant suport a una determinada gestió o retirant la seva aprovació quan aquesta sigui contrària als seus interessos. El problema, per molt sorprenent que pugui semblar, consisteix en reconèixer quins són aquests interessos i, per tant, quines són les conseqüències de legitimar determinades pràctiques. Així, sembla ser que no és del tot compartida la idea de què els drets laborals es veuen amenaçats quan les persones treballadores no poden exercir-los amb imparcialitat i en igualtat de condicions; tampoc es percep que és d’aquesta manera com es transformen en prerrogatives, subjectes a l’arbitrarietat de qui s’ha atorgat la facultat de concedir-los, oblidant que no són propietat particular de ningú sinó que, com a drets col·lectius que són, pertanyen a una comunitat i, per tant, depenent de lús que se’n faci, es beneficia o es perjudica a totes les persones treballadores -també a aquelles beneficiàries del que ja no es poden anomenar drets sinó privilegis-. És així com es buiden de contingut, perden la seva capacitat de Ser i, conseqüentment, es dóna el primer pas per fer-los desaparèixer de la norma escrita.
Per tant, la normalització gradual de determinades pràctiques construeix un entorn laboral que perjudica a tot el col·lectiu, de manera que quan els seus membres permeten amb la seva acceptació o inacció la cobertura de llocs de treball sense concurs públic o qualsevol altra forma de procedir que doni lloc a una situació d’injustícia i de desigualtat, han adoptat la violència -permesa i promoguda per un poder deslegitimat- com a forma de relació i l’han convertida en la seva cultura, entès aquest terme, cultura, en la seva original accepció: com l’adquisició d’hàbits, bons o dolents. En aquest pervertit context, les persones treballadores entenen que, per poder millorar la seva situació laboral, professional o econòmica, han de cultivar relaciones que puguin beneficiar-los, s’han de “desfer” de qui es pot convertir en la seva o el seu adversari i han de medrar per aconseguir els seus objectius: han aprés, de la seva experiència personal, que és aquesta fórmula la que funciona, i no la de la valoració transparent i objectiva de les competències professionals i de les aptituds personals per ocupar un determinat lloc de treball.
Això és així perquè tots els grups socials, independentment de la seva naturalesa, es doten d’uns codis que els regeixen constituïts per un sistema de valors, un llenguatge no escrit i un ordre simbòlic perfectament comprensibles per als seus membres, a través dels quals reben i transmeten informació (sovint de manera inconscient) i amb els quals interpreten la “realitat”. En l’entorn re-creat per aquests hàbits, el que anomenem “realitat” es fonamenta en la violència. Una violència que pot passar desapercebuda a primera vista perquè, a causa de la seva qualitat topològica, canvia en funció del moment històric que li toca viure. Així, avui ha passat de l’àmbit físic al psíquic, del visible a l’invisible, és a dir, a llocs recòndits on dóna la sensació de què ha desaparegut. Però és precisament aquesta invisibilitat la que la fa més eficaç perquè la converteix en una violència simbòlica que s’inscriu en les conviccions, en les formes de percepció i conducta i que es naturalitza, de manera que manté l’ordre de dominació vigent sense cap tipus d’esforç físic i material.
Aquesta situació, en la qual són les persones interessades les que posen en perill els seus drets, és el resultat d’una distorsió de la percepció, comprensió i tractament de la realitat i els fets, és a dir, del sentit comú, i que respon a diverses causes, entre les quals figuren la manca de conscienciació, la alienació o la pèrdua de la capacitat crítica. Amb aquesta manera de conduir-se, les persones treballadores també han perdut el seu poder, la seva capacitat de Ser, perquè ja no es reconeixen com a col·lectiu sinó com a individus amb interessos particulars. I, en aquestes circumstàncies, quina vida podem augurar a uns drets que pertanyen, no com a propietat sinó com a responsabilitat, a una col·lectivitat que no es reconeix com a tal?
La importància del què es juguen les persones treballadores amb la manera d’interpretar el seu àmbit de relació és de tal magnitud que precisa d’una reflexió seriosa, perquè és en les seves mans on radica la defensa, conservació i garantia dels seus drets laborals. Per tant, vetllar perquè es compleixin els principis constitucionals d’igualtat, mèrit i capacitat en els processos selectius, que són la base sobre la qual es construirà l' entramat de relacions de poder, hauria de constar com a primer punt en les agendes de totes les organitzacions que tenen com a finalitat la defensa d’aquests drets.
Article escrit per l'administradora del bloc
Bibliografia:
- Sobre la Violencia, Hannah Arendt
- Topologia de la Violencia, Byung-Chul Han
- La Pérdida del Pudor, Mª Carmen Cubero Izquierdo
- El Reino de la Cultura y el Reino de la Gracia, Gustavo Bueno
