D’acord amb la teòrica política Hannah Arendt, el poder del govern no requerix justificació perquè la seva existència emana de la voluntat col·lectiva d’organitzar-nos i conviure però sí necessita la legitimació d’una gran majoria per Ser. Aquesta legitimitat radica en la força de l’opinió del col·lectiu que amb la seva aprovació el recolça, al qual un govern representatiu estaria sotmès, de igual manera que el pot fer desaparèixer al deixar d’assentir a la seva gestió.
Quan perd el suport d’aquesta col·lectivitat, i per poder mantenir-se en el govern, el poder deslegitimat -que en essència ja no és poder- ha d’utilitzar la violència i és llavors quan fa ús dels instruments que té al seu abast per exercir-la. Com és obvi, també ha perdut l’autoritat: aquella que no precisa de “coacció ni de persuasió”, i que li havia conferit amb el seu reconeixement la comunitat que ja no el sustenta. Ara, només pot servir-se de la que li atorga el seu estatus legal i que li permet imposar a la resta del grup els seus mandats. Però la imposició no és més que violència i el poder, que és “la capacitat d’actuar acordadament”, quan ha perdut el consens general, ja no pot governar, només li resta imposar.
Poder i violència són dos conceptes oposats que molt sovint, i equivocadament, s’utilitzen com a sinònims. De fet, quan una fa acte de presència es símptoma inequívoc de què l’altre ha desaparegut. La violència ve a ocupar el lloc que el poder ha deixat buit, no poden conviure en el mateix espai; contràriament al que succeeix amb el poder, aquesta no precisa ser legitimada, però sí requereix d’una justificació per poder Ser: la que li ve donada pels objectius que persegueix el seu ús, de manera que s’incorre en el risc de transformar-se en el mitjà i no en la finalitat. En tot cas, “la violència no crea poder”.
Si apliquem aquesta anàlisi a l’entorn laboral, dins de l’àmbit de l’administració pública on el poder del govern en senyala les pautes a seguir, ens trobem amb el següent escenari: les persones treballadores integren la comunitat que pot decidir el curs dels esdeveniments respecte dels temes que els afecta com a col·lectiu donant suport a una determinada gestió o retirant la seva aprovació quan aquesta sigui contrària als seus interessos. El problema, per molt sorprenent que pugui semblar, consisteix en reconèixer quins són aquests interessos i, per tant, quines són les conseqüències de legitimar determinades pràctiques. Així, sembla ser que no és del tot compartida la idea de què els drets laborals es veuen amenaçats quan les persones treballadores no poden exercir-los amb imparcialitat i en igualtat de condicions; tampoc es percep que és d’aquesta manera com es transformen en prerrogatives, subjectes a l’arbitrarietat de qui s’ha atorgat la facultat de concedir-los, oblidant que no són propietat particular de ningú sinó que, com a drets col·lectius que són, pertanyen a una comunitat i, per tant, depenent de lús que se’n faci, es beneficia o es perjudica a totes les persones treballadores -també a aquelles beneficiàries del que ja no es poden anomenar drets sinó privilegis-. És així com es buiden de contingut, perden la seva capacitat de Ser i, conseqüentment, es dóna el primer pas per fer-los desaparèixer de la norma escrita.
Per tant, la normalització gradual de determinades pràctiques construeix un entorn laboral que perjudica a tot el col·lectiu, de manera que quan els seus membres permeten amb la seva acceptació o inacció la cobertura de llocs de treball sense concurs públic o qualsevol altra forma de procedir que doni lloc a una situació d’injustícia i de desigualtat, han adoptat la violència -permesa i promoguda per un poder deslegitimat- com a forma de relació i l’han convertida en la seva cultura, entès aquest terme, cultura, en la seva original accepció: com l’adquisició d’hàbits, bons o dolents. En aquest pervertit context, les persones treballadores entenen que, per poder millorar la seva situació laboral, professional o econòmica, han de cultivar relaciones que puguin beneficiar-los, s’han de “desfer” de qui es pot convertir en la seva o el seu adversari i han de medrar per aconseguir els seus objectius: han aprés, de la seva experiència personal, que és aquesta fórmula la que funciona, i no la de la valoració transparent i objectiva de les competències professionals i de les aptituds personals per ocupar un determinat lloc de treball.
Això és així perquè tots els grups socials, independentment de la seva naturalesa, es doten d’uns codis que els regeixen constituïts per un sistema de valors, un llenguatge no escrit i un ordre simbòlic perfectament comprensibles per als seus membres, a través dels quals reben i transmeten informació (sovint de manera inconscient) i amb els quals interpreten la “realitat”. En l’entorn re-creat per aquests hàbits, el que anomenem “realitat” es fonamenta en la violència. Una violència que pot passar desapercebuda a primera vista perquè, a causa de la seva qualitat topològica, canvia en funció del moment històric que li toca viure. Així, avui ha passat de l’àmbit físic al psíquic, del visible a l’invisible, és a dir, a llocs recòndits on dóna la sensació de què ha desaparegut. Però és precisament aquesta invisibilitat la que la fa més eficaç perquè la converteix en una violència simbòlica que s’inscriu en les conviccions, en les formes de percepció i conducta i que es naturalitza, de manera que manté l’ordre de dominació vigent sense cap tipus d’esforç físic i material.
Aquesta situació, en la qual són les persones interessades les que posen en perill els seus drets, és el resultat d’una distorsió de la percepció, comprensió i tractament de la realitat i els fets, és a dir, del sentit comú, i que respon a diverses causes, entre les quals figuren la manca de conscienciació, la alienació o la pèrdua de la capacitat crítica. Amb aquesta manera de conduir-se, les persones treballadores també han perdut el seu poder, la seva capacitat de Ser, perquè ja no es reconeixen com a col·lectiu sinó com a individus amb interessos particulars. I, en aquestes circumstàncies, quina vida podem augurar a uns drets que pertanyen, no com a propietat sinó com a responsabilitat, a una col·lectivitat que no es reconeix com a tal?
La importància del què es juguen les persones treballadores amb la manera d’interpretar el seu àmbit de relació és de tal magnitud que precisa d’una reflexió seriosa, perquè és en les seves mans on radica la defensa, conservació i garantia dels seus drets laborals. Per tant, vetllar perquè es compleixin els principis constitucionals d’igualtat, mèrit i capacitat en els processos selectius, que són la base sobre la qual es construirà l' entramat de relacions de poder, hauria de constar com a primer punt en les agendes de totes les organitzacions que tenen com a finalitat la defensa d’aquests drets.
Article escrit per l'administradora del bloc
Bibliografia:
- Sobre la Violencia, Hannah Arendt
- Topologia de la Violencia, Byung-Chul Han
- La Pérdida del Pudor, Mª Carmen Cubero Izquierdo
- El Reino de la Cultura y el Reino de la Gracia, Gustavo Bueno
6 comentaris:
Està molt bé reconeixer que un abús de l'adminis tració es convertir els seus drets laborals i de defesade l'interès públic acaben sent prerrogatives i abusos de drets particulars. Altres cops he defensat les administracions petites en front l'Estat Nacional, però aquesta subsidieritat en determinat moment no pot baixar fins l'escala local, peruè converteix l'administració en l'àntic "cortijo" de l'èlit local, on es produeixen abusos de poder explícits i implícits, sistemàticament.
Segurament el poosicionament de persones greument afectades per aquestes situacions haurà fet reaccionar a l'administració que això no pot continuar així, però si els esforços no són estructurals, tots els canvis seran "pur maquillatge institucional". Les mesures estructurals són establir amb claretat a nivell de totes les administracions les categories laborals, major centralització en organs no municipals de tots els expedients laborals vinculats a Concursos Laborals i de convocatòries de places, expedients d'assetjament, i fins i tot, major regulació dels plaços i epoques de convocatòries laborals al'administració.
Sense aquestes mesures d'igualtat bàsica, que a més millorarien la mobilitat laboral entre administracions en situacions d'igualtat, i no com ara per contactes polítics i d'influències, no es podrà modernitzar cap administració local. Tecnics presionats per polítics, persones interines de 10 anys, llocs de provilegi o d'alta formació tècnica ocupats per grups de pressió com són el "col.lectiu lletrat" que actua molts cops com una "casta legalista" dins del'administració, i en definitiva, un sistema de pressió jeràrquic que deixa les persones amb tasques menys reconegudes; tecnics auxiliars, personal administratiu i personal interí en condicions laborals sense opció a defensa, però sense les opcions de marxar, si si de fins i tot renunciar laboralment al lloc de treball, o a un canvi o una permuta per fugir del "cortijo", perquè ni tant sols tenen reconegut els drets d'atur.
Llavors les opcions senzilles és construir grups d'autodefensa o de protecció del teu entorn laboral, i influir de formes alegals en la teva situació o en la dels teus "adversaris" laborals circumstancials. Segueixo pensant que les uniques solucions són "geologiques" com la jubilació, o estructurals com les que he plantejat, i que inclouria fixar juridicament molt més les condicions per ser "cap de personal i/o RRHH" d'una administració.
L'article tracta sobre la responsabilitat de les persones treballadores en la defensa dels seus drets laborals, o millor dir, de l'absència d'aquesta responsabilitat. No podem culpabilitzar a l'administració pública del què passa en aquest context perquè, aquesta, ja sap el que fa: desfer-se dels obstacles per anar desmantellant, sense pressa però sense pausa, els serveis públics. I per això, ha de reduir el funcionariat a la mínima expressió.
Comprant els càrrecs, que és el que es fa quan es decideixen a dit, i vendre's, que és com s'actua quan s'accepten, dóna lloc a dues perverses situacions: per una banda les persones treballadores estan en una situació de vulnerabilitat perquè les seves decisions "professionals depenen de la complexa trama de favors i interessos que s'ha teixit, i per altra banda, la qualitat dels serveis es troba seriosament afectat perquè no són les capacitats professionals les que s'avaluen quan s'escull a algú per ocupar un determinat càrrec, perquè en aquest cas no es farien a dit, sinó la "flexibilitat" d'aquesta persona per dir amén als dictàmens de les persones en el govern que, al marxar dels seus càrrecs, deixen un camp devastat en la plantilla. Un camp abonat per a la mediocritat, la perversió i l'assetjament, que s'ha normalitzat en totes les empreses.
Els drets laborals són responsabilitat de les persones treballadores, no de les administracions, ni públiques ni privades: és un àmbit de lluita on només els treballadors i les treballadores tenen alguna cosa a dir, a conquerir, a imposar en les precàries negociacions que encara es donen. Però s'està actuant posant-los en perill per la manca de conscienciació i l'egoisme. És un símptoma més de l'atomització i la alienació que es dona en tots els àmbits socials, no només el laboral: del resultat d'aquesta manera d'actuar només en són culpables les persones treballadores.
Estic d'acord que la responsabilitat de les persones treballadores en la fixació i defensa dels drets laborals es primera i es responsable del comportament simple dels treballadors en aquesta "jungla laboral", i que l'article vol incidir sobretot en aquest àmbit.
Però per restablir un marc estable dels drets laborals, caldria establir formules legals que es complissin obligatòriament a principi de cada mandat polític, sense concretar perquè no és aquí el cas. Només amb unes pautes generals clares públiques, el treballador públic pot passar de la defensa dels interessos seus particulars, als interessos de tots.
No existeix possibilitat que des de lideratges sincers o des de situacions "castigadores" s'avanci, només des de noves normes que potser treguin drets adquirits no regulars, però només des de tornar a parar la taula amb una nova norma de l'empleat públic, de voluntat republicana, amb una nova i important legitimitat cultural i política, es pot apoderar els treballadors públics sobre la responsabilitat dels seus drets. No podem confiar en l'home o dona bones persones, sembla que no pot existir la idea de la persona revolucionaria en valors en una societat de valors "líquids", i potser sempre ha sigut així, i en determinats moments històrics, de canvis demogràfics, de canvis estructurals, de moment polítics importants, es donen circumstàncies úniques.
Les que potser esperavem aquests canvis el 2015, ja sabem que no semblen arribar, veurem si el 2017 com a inflexió republicana, o més endavant tenim possibilitat de canvis.
Ja existeix una normativa legal que regula l'ocupació de llocs de treball però no es compleix. Les persones funcionàries no tenen drets adquirits ni drets particulars, tenen drets col·lectius, com crec que són tots els drets. El fet de què no es compleixi la normativa vigent atempta contra aquests drets i les persones treballadores han de ser conscients del què es juguen entrant en la corrupció dels nomenaments a dit: ni més ni menys que les garanties dels seus drets laborals.
No es tracta de ser bones persones, es tracta de ser responsables i conscients del què significa legitimar determinades pràctiques i fer un ús adequat. A les empreses els interessa aquesta perversió en la qual les persones treballadores han entrat perquè ens divideixen més encara del què ja estem i poden imposar i mantenir situacions injustes amb el beneplàcit de tothom, sindicats inclosos. Depèn de nosaltres defensar i garantir aquests drets, i de ningú altre, sigui quina sigui la forma en què es governi un estat. Es tracta de revaloritzar-nos i empoderar-nos com a persones treballadores, i això només ho poden fer els treballadors i treballadores com a col·lectiu.
No crec que mai s'hagi donat una situació com la que vivim avui, perquè mai a la Història s'ha assolit una cobertura social, també pel que respecta als drets laborals, com la que tenim. I no obstant, es dóna la paradoxa de què no sabem ni tan sols conservar el que altres generacions que ens han precedit han aconseguit, molt menys ampliar aquests drets. Això crec que es causat per una manca de capacitat crítica molt important que es manifesta en tots els àmbits de la vida.
Per tancar la meva reflexió, en un text citat es mostra com la idea de classe del treballador, fins i tot de la idea de defensa de l'interès públic del treballador públic es difumina per la desaparició del concepte de poder o del concepte de direcció executiva, com indica també Sisek en altres termes. En "la topologia de la violència" de BCHan, l'autor planteja que l'individu desplaça avui la violència de l'entorn com auto-judici en aquest cas laboral, a l'interior d'un mateix, culpabilitzant la persona individualment, tot i les aparences de benestar global, prosperitat i llibertat.
En els nostres temps, aquesta violència/vigilància s'exerceix des de dins, ja que cada ciutadà la exerceix sobre si mateix, i es genera el fenomen de l'autoexplotació, en el qual l'ésser humà exerceix la seva llibertat per empresonarse a si mateix, en un individualisme que sembla satisfer les demandes del capital i la globalització. L'autor caracteritza aquesta societat com la "societat del rendiment", que arriba a produir fenòmens psicològics com la depressió, el burn-out, el mobbing i el dèficit d'atenció per hiperactivitat.
Mentre que a la societat precedent la violència/vigilància operava per critica, és a dir, incitant una reacció de contraposició i de defensa, ja que les línies de confrontació eren clares, avui dia el problema seria un excés de positivitat, que dubta de tota critica i desplaça la violència/vigilància a l'interior d'un mateix. Amb aquestes idees alguns pensadors com Foucault, ja feien la seva anàlisi de la violència estructural i de la presència del poder en les relacions de la societat disciplinària.
Però l'autor indica que Foucault no va tenir temps d'assistir a l'emergència d'una societat en què les relacions de poder es difuminen i s'interioritzen, en què la ideologia i les línies de confrontació han desaparegut, i en la qual la transparència elimina tota subjectivitat crítica amb el sistema que un ha interioritzat i l'ha empresonat. En aquest context estructural, és possible encara veure la persona treballadora sola i defensora dels seus valors laborals?
Parlem d'un àmbit molt concret, el de l'Administració Pública, i no parlem de valors laborals, parlem de drets laborals. Els valors són abstractes i simbòlics i els drets estan materialitzats i regulats en una una ampla normativa jurídica. Només s'ha de complir aquesta normativa, tant per part de les persones treballadores com per les que exerceixin l'autoritat en cada moment. Aquesta autoritat, a més, depèn del grup que la sustenta, no pot sobreviure sense el seu suport i legitimació, i cada decisió arbitrària que es pren en la selecció de personal es pot recórrer als tribunals perquè es fa contra la normativa vigent. Per què no es denuncien?, perquè els sindicats, als quals els correspon la defensa dels drets i la denuncia dels incompliments, estan completament integrats en aquest pervertit estat de coses
L'individu que descriu Byung-Chul Han, el que s'auto-explota fins a límits comparables als de l'esclavitud, és aquell que treballa de manera autònoma, en el sentit laboral del terme, o per a una entitat privada. Aquest perfil no es pot donar en les administracions públiques perquè en aquestes la productivitat no és el motor de la seva activitat i no depèn d'ella per sobreviure i, ni tan sols, per créixer, ampliant els seus serveis si fos el cas. Depèn del disseny de polítiques i del finançament estatal, un àmbit laboral ben diferent en el qual està immers l'individu que descriu el filòsof.
En aquest context, i en qualsevol altre, depèn de les persones treballadores la defensa dels seus drets. Ni Foucault ni Byung-Chul Hun ni Slavoj Zizek posen en dubte aquest extrem. El que denuncien és la manipulació del sistema sobre la ment de la massa. Una massa social que no es reconeix com a poble i que viu atomitzada. Però és així com viu des de mitjans del segle XIX. No és un problema nou. El que és nou són les formes de dominació. No podem exculpar a les persones treballadores de la seva responsabilitat social ni històrica, especialment en un àmbit, el públic, en el que no es posa en perill el seu lloc de treball ni els seus recursos materials. A què tenen por?
Publica un comentari a l'entrada