Al paràgraf anterior indico que destacaré el contingut essencial del pensament d’en Pallach. Es desprèn dels dos eixos cabdals de la seva biografia: la pedagogia i la política, sobre els quals pivota aquest article. Són pilars fonamentals per a la vertebració de les societats i per això cal treure’n conclusions que es puguin aprofitar en la lluita quotidiana per a l’assoliment de societats més justes i solidàries.
Vet aquí els dos grans asos a la màniga d’aquest polític i pedagog empordanès de Figueres. Sobre ell s’han escrit un munt d’articles, s’han elaborat tesis doctorals, s’han escrit un grapat d’ucronies i fins i tot fa uns anys es va constituir una fundació amb el seu nom per a mantenir viu el seu record projectat als dies presents, no molt present avui en la nostra memòria col·lectiva. Cal doncs, descobrir i parar atenció sobre quina és l’actitud d’en Pallach i en quina mesura ens pot enriquir i millorar als seguidors i seguidores d’aquest blog d’enunciat tant eloqüent com és el de lluita pels teus drets.
La pedagogia és una disciplina social definida, que mitjançant l’aprenentatge, ens orienta a l’adquisició d’arguments, al discerniment, a l’anàlisi, que ens dota de la capacitat discursiva i de discerniment i crítica que ens permet i facilita el respecte a l’opinió adversa o contrària. Aquesta darrera característica projectada col·lectivament és, alhora, essencial i consubstancial per a la ciència política considerada des del punt de vista de l’organització de cada comunitat singular d’homes i dones que habitem el planeta en igualtat de condicions.
Aquestes dues disciplines van distingir i sobresortir en la vida i l’obra de Josep Pallach i Carolà, polític i pedagog socialista que, amb independència de la seva adscripció política ideològica d’arrel esquerrana, crec que el van fer un home poc entès per als seus coetanis i pel damunt de tots, els de filiació i tradició socialista.
Aquesta afirmació tant rotunda us farà interpel·lar-me el perquè d’aquesta contradicció. Això m’obliga ja d’entrada a utilitzar la meva capacitat discursiva per a donar-vos arguments. Us faig una prevenció: la memòria d’aquelles persones que ens deixen rastre o que han influït en la nostra trajectòria personal, quan les evoquem, tendeix a evitar àmbits poc amables o esquerps de les seves biografies i a ressaltar-ne els aspectes d’enaltiment i de més gran reconeixement social, risc en què no hi vull caure.
Per a entendre l’afirmació faig la ressenya biogràfica: en Pallach tenia una capacitat de rebel·lia inconformista davant la realitat injusta de les relacions polítiques que regien durant la seva joventut. Aquesta convicció el va portar a militar al Bloc Obrer i Camperol (BOC) que es va fusionar amb l’Esquerra Comunista d’Espanya l’any 1935: el resultat va ser la creació del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), nova organització liderada per Andreu Nin, d’orientació marxista i revolucionària, oposada però, a la direcció de Iósif Stalin de la revolució d’octubre de 1917, d’acord amb el calendari ortodox (1), i que havia originat el naixement de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques l’any 1922.
Com a republicà vençut a la guerra civil que va acabar el 1939 en Josep Pallach va anar exiliat a diferents localitats de la República francesa: en un camp de concentració només arribar-hi; a Montpeller, on es va llicenciar en Filosofia i Lletres; a Tolosa, on es va afiliar el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) l’any 1945, en què hi van confluir, entre altres, membres del POUM: va dur a terme activisme d’oposició al franquisme i incursions en territori català que van comportar en ocasions empresonament, alhora que al mateix temps dirigia Endavant, capçalera que va ser l’òrgan de comunicació d’aquest partit, dividit l’any 1968 en dos corrents diferenciats, un dels quals era dirigit per en Pallach d’orientació socialdemòcrata; l’altre, dirigit per Joan Reventós i Carner, d’orientació marxista; a Montgeron, municipi a prop de Paris, on va treballar com a pedagog; o a Cotlliure on amb la seva família va viure molts estius.
Amb la seva muller, Teresa Juvé, filòloga, lluitadora antifeixista durant la Guerra Civil espanyola i membre activa de la resistència francesa a l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial amb qui s’hi va unir l’any 1948 -van tenir una filla, Antònia- van establir una relació entre iguals en què l’un es dedicava a la política i a la pedagogia i l’altra a escriure novel·les i també a la pedagogia.
El retorn de l’exili es va produir cap a 1970 i es va dedicar de ple durant els darrers anys del franquisme d’una banda a l’ensenyament a diferents instituts, a la creació de l’Escola de Mestres de Sant Cugat, a l’exercici del professorat d’Història de l’Educació a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i a l’obtenció del doctorat en Ciències de l’Educació culminant la seva vocació.
D’una altra banda, a Josep Pallach, la política a l’interior de territori català el va ocupar aquests mateixos anys i com a conseqüència de la divisió del socialisme català agrupat a l’MSC amb la fundació del Reagrupament Socialista i Democràtic (RSDC) (1974): es caracteritzava a més per plantejar un partit sobirà sense voluntat de vincular-se amb el PSOE; l’altre corrent, creat el mateix any 1974 Convergència Socialista de Catalunya (CSC) era liderat per Joan Reventos i Carner, com ha quedat indicat més amunt i es caracteritzava per plantejar vincles orgànics amb el PSOE. Tots dos transformats en dos partits socialistes de Catalunya l’any 1976: el primer en PSC (Reagrupament) i el segon en PSC (Congrés).
Es van produir disputes molt agres entre tots dos partits, des del punt de vista ideològic irreconciliables mentre Pallach va viure. El PSC (R) era acusat de socialdemòcrata per les seves relacions polítiques i econòmiques amb l’SPD (Partit Socialdemòcrata Alemany); al seu torn el PSC (C), era fidel al marxisme. Podreu intuir que finalment, desprès de la desaparició de Josep Pallach, els obstacles es van superar i tots dos partits van confluir amb la Federació Catalana del PSOE el mes d’abril de 1978 amb la creació de l’actual PSC.
Arribo al perquè de l’actitud de Josep Pallach que ens pot ser útil avui a parer meu: i torno a fer referència al doble vessant que va informar la seva vida.
Des de l’àmbit de la pedagogia, que va informar el seu vessant d’home vocacionalment polític, per a Josep Pallach pedagog cada un dels seus alumnes és important en ells mateixos: el centre d’atenció i prioritat quant a la formació que va adquirint cada un d’ells i elles, i que d’altra banda no s’acaba mai: no som ni més ni menys que portadors i portadores de valors, de cultura popular, d’ètica i bagatge vital, que ens ha estat transmès i que projectem cada dia cap al futur. L’objecte pedagògic de Josep Pallach va ser donar valor i protagonisme a cada un dels seus i les seves alumnes, des de l’aula d’un institut de Roses, de Girona o de la de Universitat Autònoma de Barcelona, amb la finalitat que adquirissin les eines per a entendre’s fins i tot des de la discrepància, i dotar-los de capacitat de raonament i argument fins a reconèixer i rectificar les opinions si la realitat demostra que són equivocades.
Aquest principi té una gran complexitat però porta a l’arrel l’anhel de la convivència amb respecte dels uns als altres des de la diversitat d’opinió, motiu pel qual Josep Pallach va ser un home impulsor, a més de coneixement, d’actituds de comportament laic i civil imprescindibles per a la convivència política.
Des de l’àmbit de la política, aquesta actitud cívica i, si se’m permet, optimista davant l’adversitat del temps que li va tocar viure, gairebé tot informat pel franquisme, la va mantenir en política des del seu punt de vista. Influenciat també pel llarg exili a la República francesa, i el que se’n derivava en tornar-hi, un cop passats tants anys, va assumir el pragmatisme socialdemòcrata seguint l’orientació dels socialisme alemany -pioner de l’abandonament del marxisme com a mètode d’anàlisi de la societat-.
Cal indicar que, en aquells temps en què el mon es dividia bàsicament en dos blocs, -nord-americà i soviètic-,i les corresponents àrees d’influència com a conseqüència de la Guerra freda pocs anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial i fins al desmembrament de la URSS. Pallach era considerat des de l’esquerra com a un reaccionari. Malgrat això, Josep Pallach no es va voler defensar mai i va fer amarg el darrer any de la seva vida fins que el seu cor, tocat per un infart, va dir prou poc abans d’arribar a l’Hospital de Bellvitge l’11 de gener de 1977, ara fa tot just quaranta anys.
El que he pretès posar en valor d’en Josep Pallach en aquestes ratlles és, equivocat o no i més enllà de la seva anàlisi i evolució ideològica des de la seva matriu de joventut, com hem ressenyat d’una revolada, des dels principis d’igualtat i justícia que informen la ideologia socialista i la bandera vermella que enarbora des del segle XIX, és la seva actitud cívica, nascuda de la pedagogia. Per això va afirmar que política és pedagogia.
Exposat tot això i com a conclusió, m’interessa ressaltar de la memòria de Josep Pallach com en són d’aprofitables i gens supèrflues, l’actitud laica i republicana per a aprendre constantment, de no cedir si no és amb arguments en cas que la realitat des del nostre punt de vista ens els fa rectificar des de l’imprescindible criteri i capacitat de raonament i discerniment. Aquesta actitud és la que fa possible posar-nos al dia lliures, en relació entre iguals i coherents i a la realitat que volem evolucionar, en què les desigualtats en diversos ordres –de gènere, econòmica, cultural, social, entre nacions, o de maltractament a la terra que ens posseeix...- cedeixin terreny cada dia, mes i any que passi per a aconseguir que amb lluita i exemple es pugui implantar aquest anhel per a tots els homes i dones. L’esforç s’ho val.
Article escrit per Cronos
Per a saber-ne més:
La democràcia, per fer què? Josep Pallach
Ed. Nova Terra (1a.edició 1975)
Editorial Els llums (reedició maig 2015)
Josep Pallach i el Reagrupament Glòria Rubiol
Biblioteca Abat Oliva
Publicacions de l’Abadia de Montserrat (1a.edició 1995)
_________________________________________________________________________
1- El calendari ortodox era el que seguia l’imperi tsarista rus l’any 1917 i que no es va modificar durant tot aquest any: era el calendari julià instaurat per l’emperador romà Juli Cèsar l’any 46 ac. El calendari gregorià, occidental o cristià, és el calendari civil promulgat pel Papa Gregori XIII l’any 1582, que el va corregir, acceptat internacionalment com a referent. Així la revolució de febrer de 1917 que va fer abdicar el tsar Nicolai II el 2 de març de 1917 (15 de març de 1917 d’acord amb el calendari gregorià), i la posterior revolució bolxevic que va tenir lloc el 25 d’octubre de 1917 (7 de novembre segons el calendari gregorià) s’indiquen d’acord amb el calendari ortodox. Va ser adoptat finalment per la totalitat de la URSS entre els anys 1918 i 1922: així a Rússia, després del 31 de gener de 1918 va venir el 14 de febrer de 1918.
