Guy Standing és economista i professor a l'Escola d'Estudis Orientals i Africans de la Universitat de Londres. És cofundador de la Xarxa Renda Bàsica i els llibres més famosos que ha publicat són El precariado. Una nueva clase social (Pasado y presente, 2013) i Precariado: Una carta de derechos (Capitán Swing, 2014). Standing ha encunyat el terme de precariat per referir-se al que ell considera una nova classe social global en gestació, la de la gent que té múltiples feines i, tot i així, no arriba a final de mes: des de les persones becàries fins a les migrants en situació irregular, el precariat s'estén a conseqüència de la creixent globalització econòmica que ha tingut lloc arreu del món des de mitjan anys setanta.
Defineixes el precariat com una classe en construcció, diferent del proletariat o la classe obrera. Si el laborisme era pel proletariat, què hem de defensar el precariat?
La part bona de les entrevistes és que els periodistes entenen bé el concepte de precariat, els toca de prop (riu). Vaig treballar per la International Labour Organization durant molts anys i sempre m'enfrontava al fet que les enquestes i les estadístiques només tenen en compte el treball remunerat al mercat. Moltes feines són completament ignorades i això em va fer pensar que seguíem una agenda errònia. A més, el model laborista tradicional és molt sexista.
Per què és sexista?
Te'n donaré un exemple. Si et contracto com a dona de fer feines, la renda nacional creix, l’ocupació i l’economia creixen. Però, si ens casem i continues fent la mateixa feina, la national income, l'employment i el creixement econòmic disminuiran. Com que la feina que faries no comptaria com a força de treball, es convertiria en res, perquè només es quantifica el treball a canvi de diners. Una petita diferència implica que, a les estadístiques sobre treball, tota la feina que (sobretot) fan les dones no es mesuri. I no només les feines domèstiques, hi ha moltes activitats que no es mesuren de cap manera. D’acord amb el laborisme del segle XX, tots els privilegis són per qui falabour, feina remunerada.
Quina és la diferència entre feina i labor (work and labour)?
La feina remunerada (labour en anglès) té valor d'intercanvi, és un terme marxista. La paraula feina té una definició més àmplia, són totes les activitats que hem de fer o que volem fer i que estan fora del mercat laboral. Per què tots els privilegis han d'anar a la gent que serveix el te al seu amo i no a aquella gent que serveix te als seus familiars? O a la gent que treballa per la comunitat, que no rep res... El laborisme és molt restrictiu i això ve de molt lluny. El període que va de la fi de la Segona Guerra Mundial fins a mitjan anys setanta va ser dominat pel laborisme: es van construir habitatges socials, subsidis per aturats, garanties d'un cert benestar, etcètera.
Socialdemocràcia?
Sí. El sistema socialdemòcrata es va col·lapsar perquè cada vegada obríem més l'economia global. Als vuitanta, ja hi havia un sistema econòmic diferent que estava eclipsant la socialdemocràcia i, dels vuitanta fins ara, l'oferta de treballadors mundials, el nombre de gent que forma part del mercat de treball internacional, s'ha quadruplicat. Això implica dos bilions de persones més que s'incorporen al mercat global. No cal ser un economista amb màsters per entendre que, si incrementem el nombre de persones del mercat global i aquests dos bilions extra –que són majoritàriament indis i xinesos– estan habituats a un salari que és una cinquena part del que es cobra a Europa o als EUA, la globalització econòmica comporta l'esfondrament de la vella socialdemocràcia europea.
La socialdemocràcia es va construir sobre les bases del proletariat. En què es converteix la socialdemocràcia quan el proletariat passa a ser precariat?
El que ha passat arran de la globalització, el neoliberalisme i tot el que implica és que tenim una fragmentació de classes. Quan tens una plutocràcia que és menys de l'1%, que és un petit 0,1%, tens una elit i el que jo anomeno un salariat, la gent que té feina segura garantida, pensions i vacances pagades. I aquests grups van obtenint més i més ingressos, es beneficien del capital. Aquest 0,1% de plutòcrates cada vegada controlen més l'economia mundial. Si no tens els suport de bilionaris, no triomfaràs en la política americana, això ho sabem. A molts països europeus, si no tens el suport de la plutocràcia, no seràs escollit a les eleccions. Si el teu partit no té suport financer, els mitjans menystindran les teves credencials, diran mentides sobre tu.
Què fa aquest 0,01% de plutòcrates amb el capital financer?
La plutocràcia i l'elit –el salariat– cada cop reben més ingressos del capital. Inverteixen el capital en propietat, en mercats financers i en economies emergents i els va molt bé, es fan cada vegada més i més i més rics i no els importa que l'atur a Espanya sigui del 20, el 30 o el 40%. Els és igual sempre que puguin continuar fent els seus diners dins el sistema global.
Però, perquè ells puguin fer diners dins el sistema neoliberal, no és necessari que hi hagi consumidors, que el precariat compri?
Clar, necessiten una classe consumidora massiva i necessiten un augment de la demanda de consum a la Xina. Perquè és allà on estan creixent els grans mercats; tenim una crisi global perquè la plutocràcia es va fent cada vegada més rica. Poden enfortir l'Estat panòptic i les comunitats engabiades perquè en trauran beneficis durant molt de temps. A llarg termini, la crisi vindrà perquè les desigualtats seran massa explosives i el precariat es convertirà en una classe, conscient de si mateixa –com passava abans amb el proletariat. Calen unes polítiques del i pel precariat.
Això sona hegelià. La història és un procés cap a alguna banda o funciona com un cicle?
No, no; no estic fent prediccions. En comptes de fixar-me en Hegel, em fixo en el que deia fa un segle l'economista hongarès Karl Polanyi (autor de l'obra Lagran transformació, on argumentava que el capitalisme no només no és un procés natural de l'home, sinó que és una imposició violenta de les classes mercantils). Caminem cap a una transformació global equivalent a la que insinuava ell. La gran transformació de Polanyi era un període dominat pel capital financer, en què les desigualtats i les inseguretats creixien fins que esclatava la crisi i, aleshores, la gent es posicionava a la ultradreta. Ara, ens trobem en plena transformació global i hem arribat al punt de crisi en què les inseguretats i les desigualtats creixen tant que hi ha el risc que augmenti la ultradreta. Tenim un risc genuí de viure un nou capítol històric d'autoritarisme i aquest autoritarisme podria triomfar.
Com als anys 30. Era un moment similar al d'ara?
Era un moment similar. Per evitar-ho, necessitem un nou tipus de polítiques progressistes, les polítiques del paradís que tracto de manera exhaustiva al meu últim llibre. Necessitem unes polítiques provinents del precariat i que representin els interessos del precariat. Perquè és l'única classe que no es pot sentir seduïda per uns quants diners extra o una mica més de seguretat. És una classe que vol la transformació de les estructures i crec que això és el que fa que el precariat sigui una classe emergent. El que la converteix en transformadora des d'una perspectiva marxista o fins i tot hegeliana és que és una classe molt radical i l'única que vol ser prou forta per acabar amb les condicions que la defineixen i, en conseqüència, abolir-se a si mateixa com a classe. Les altres classes només volen millorar el que tenen, no volen cap transformació de les estructures. Les elits, la plutocràcia, el salariat: aquests no volen cap transformació. L'antic proletariat tampoc vol cap transformació, només vol el que tenia abans, tornar a la vella normalitat. Però el precariat és l'únic que vol canviar les estructures.
Hi ha precariat a la Xina?
El meu llibre del precariat sortirà en japonès i en mandarí d'aquí poc; tots dos països tenen un precariat molt ampli. Vaig tenir una conversa a porta tancada amb dirigents xinesos i els vaig avisar que tenen una classe en formació, el precariat, cada vegada més gran; i m’entenien perfectament. Saben que, si no responen al precariat, a la llarga tindran agitació social.
A Catalunya i a l'Estat espanyol, Ciutadans ha arribat al Parlament sense declarar-se de dretes ni d'esquerres, però amb programes polítics reaccionaris. Creus en la tendència d'anar més enllà de les nocions tradicionals sobre l'esquerra i la dreta? No és perillós?
Hi ha molts perills. Però, fins a la crisi financera de 2008, el precariat va anar creixent, la gent vivia endeutada. I aleshores va arribar la crisi i tot va petar; el precariat es va expandir. El 2011, la primavera àrab, els indignats, el moviment Occupy Wall Street... van ser una reacció gairebé espontània. I van ser accions dels que al meu segon llibre anomeno rebels primitius. Crec que els rebels primitius de 2011 van aconseguir un gran èxit a l'hora d'articular un sentit d'identitat i de reconeixement mutu d'una classe, el precariat, que està en vies de construcció. Això és un primer pas cap a unes noves polítiques progressistes. Has d'identificar-te com a grup, dir "formo part del precariat i no me n'avergonyeixo". Hi ha un segon estadi que és l'ascens de partits com Syriza, Podem i altres moviments del precariat; però continuen sent rebels primitius.
El precariat és un fenomen global i Syriza i Podem no deixen de ser partits polítics nacionals, no moviments globals...
Sí, però cada vegada tenen més connexions internacionals. Quan Tsipras va ser escollit, el gener, tothom va anar cap a Atenes. Cada vegada hi ha més relacions a escala internacional; la meva por és que aquesta primera generació de partits nous vulguin semblar respectables als ulls de les classes mitjanes. Si això passa, en lloc de representar clarament i sense ambigüitats el precariat, voldran sonar respectables per un segment de població més ampli
Això passa amb Podem. El seu missatge varia i s'adapta, busca un públic més ampli...
Tens raó, des de fora no entenem bé les dinàmiques de Podem. Conec Owen Jones, és un laborista fet a l'antiga i no entén el precariat. Al meu últim llibre cito un grafit que vaig veure en una paret de Madrid que deia: "Lo peor sería volver a la normalidad". Per entendre el precariat,has d'entendre que, de manera intuïtiva, aquells que configuren el precariat volen tenir una vida segura durant la qual puguin desenvolupar la seva personalitat, creativitat i feina, però de manera diferent a la dels seus pares. No volen una feina estable dins la mateixa empresa tota la vida, que és el model antic. Per tant, calen una sèrie de noves polítiques dissenyades pel precariat i dirigides a beneficiar el precariat. Al meu segon llibre, intento respondre la pregunta Com serien les polítiques delprecariat? i tinc 29 propostes que podrien atraure el precariat i que no haguessin atret l'antic proletariat. Reforço la distinció entre proletariat i precariat.
Cal instaurar mesures polítiques que casin la flexibilitat laboral (treball autònom, feines temporals, projectes específics i aïllats) amb la seguretat?
Sí. Els sindicats, els partits socialdemòcrates i els laboristes han comès un error històric terrible. Durant els anys vuitanta i noranta, quan jo treballava a la International Labour Organization, vaig conèixer tots aquests líders que venien a l'ONU i jo sempre els deia: "Heu d'acceptar la flexibilitat, no podem tornar enrere, quan hi havia feines estables vitalícies". Però els sindicats encara eren forts als noranta i no en van fer cas, es negaven a acceptar la flexibilitat laboral (que d’altra banda ja era una realitat imminent). Haurien d’haver-la acceptada a canvi d’una renda bàsica, un sou extra mensual pagat per l’Estat, que garantís certa seguretat als ciutadans pluriempleats en feines precàries i contractes temporals. Avui, a Espanya, teniu contractes que poden durar un dia o una setmana o no teniu contractes –la renda bàsica compensaria aquesta inseguretat.