El precariat: la nova classe social

Segons l'economista britànic Guy Standing, la precarietat ha fet sorgir una nova classe social integrada per aquelles persones que, malgrat tenir diverses feines i en moltes ocasions una preparació molt superior a la requerida per exercir-les, no arriba a final de mes. És aquesta nova classe emergent, el precariat, l’única interessada en canviar les estructures que causen les enormes desigualtats socials que, també avui, (i no únicament avui), patim; ni l’antic proletariat ni les persones assalariades, (aquelles que compten amb ingressos fixes i determinats drets), estan interessades en res que no sigui recuperar les seves condicions laborals o augmentar el seu benestar, i no en canviar les dinàmiques establertes a l'àmbit laboral, las quals, d'acord amb Standing, ja no poden aportar solucions a la nova classe treballadora.

A continuació, reproduïm l' entrevista publicada a La Directa amb l'autor de, entre d'altres llibres "El precariat. Una nova classe social".

L' administradora del bloc

Guy Standing és economista i professor a l'Escola d'Estudis Orientals i Africans de la Universitat de Londres. És cofundador de la Xarxa Renda Bàsica i els llibres més famosos que ha publicat són El precariado. Una nueva clase social (Pasado y presente, 2013) i Precariado: Una carta de derechos (Capitán Swing, 2014). Standing ha encunyat el terme de precariat per referir-se al que ell considera una nova classe social global en gestació, la de la gent que té múltiples feines i, tot i així, no arriba a final de mes: des de les persones becàries fins a les migrants en situació irregular, el precariat s'estén a conseqüència de la creixent globalització econòmica que ha tingut lloc arreu del món des de mitjan anys setanta.

Defineixes el precariat com una classe en construcció, diferent del proletariat o la classe obrera. Si el laborisme era pel proletariat, què hem de defensar el precariat?

La part bona de les entrevistes és que els periodistes entenen bé el concepte de precariat, els toca de prop (riu). Vaig treballar per la International Labour Organization durant molts anys i sempre m'enfrontava al fet que les enquestes i les estadístiques només tenen en compte el treball remunerat al mercat. Moltes feines són completament ignorades i això em va fer pensar que seguíem una agenda errònia. A més, el model laborista tradicional és molt sexista.

Per què és sexista?

Te'n donaré un exemple. Si et contracto com a dona de fer feines, la renda nacional creix, l’ocupació i l’economia creixen. Però, si ens casem i continues fent la mateixa feina, la national income, l'employment i el creixement econòmic disminuiran. Com que la feina que faries no comptaria com a força de treball, es convertiria en res, perquè només es quantifica el treball a canvi de diners. Una petita diferència implica que, a les estadístiques sobre treball, tota la feina que (sobretot) fan les dones no es mesuri. I no només les feines domèstiques, hi ha moltes activitats que no es mesuren de cap manera. D’acord amb el laborisme del segle XX, tots els privilegis són per qui falabour, feina remunerada.

Quina és la diferència entre feina i labor (work and labour)?

La feina remunerada (labour en anglès) té valor d'intercanvi, és un terme marxista. La paraula feina té una definició més àmplia, són totes les activitats que hem de fer o que volem fer i que estan fora del mercat laboral. Per què tots els privilegis han d'anar a la gent que serveix el te al seu amo i no a aquella gent que serveix te als seus familiars? O a la gent que treballa per la comunitat, que no rep res... El laborisme és molt restrictiu i això ve de molt lluny. El període que va de la fi de la Segona Guerra Mundial fins a mitjan anys setanta va ser dominat pel laborisme: es van construir habitatges socials, subsidis per aturats, garanties d'un cert benestar, etcètera.

Socialdemocràcia?

Sí. El sistema socialdemòcrata es va col·lapsar perquè cada vegada obríem més l'economia global. Als vuitanta, ja hi havia un sistema econòmic diferent que estava eclipsant la socialdemocràcia i, dels vuitanta fins ara, l'oferta de treballadors mundials, el nombre de gent que forma part del mercat de treball internacional, s'ha quadruplicat. Això implica dos bilions de persones més que s'incorporen al mercat global. No cal ser un economista amb màsters per entendre que, si incrementem el nombre de persones del mercat global i aquests dos bilions extra –que són majoritàriament indis i xinesos– estan habituats a un salari que és una cinquena part del que es cobra a Europa o als EUA, la globalització econòmica comporta l'esfondrament de la vella socialdemocràcia europea.

La socialdemocràcia es va construir sobre les bases del proletariat. En què es converteix la socialdemocràcia quan el proletariat passa a ser precariat?

El que ha passat arran de la globalització, el neoliberalisme i tot el que implica és que tenim una fragmentació de classes. Quan tens una plutocràcia que és menys de l'1%, que és un petit 0,1%, tens una elit i el que jo anomeno un salariat, la gent que té feina segura garantida, pensions i vacances pagades. I aquests grups van obtenint més i més ingressos, es beneficien del capital. Aquest 0,1% de plutòcrates cada vegada controlen més l'economia mundial. Si no tens els suport de bilionaris, no triomfaràs en la política americana, això ho sabem. A molts països europeus, si no tens el suport de la plutocràcia, no seràs escollit a les eleccions. Si el teu partit no té suport financer, els mitjans menystindran les teves credencials, diran mentides sobre tu.

Què fa aquest 0,01% de plutòcrates amb el capital financer?
La plutocràcia i l'elit –el salariat– cada cop reben més ingressos del capital. Inverteixen el capital en propietat, en mercats financers i en economies emergents i els va molt bé, es fan cada vegada més i més i més rics i no els importa que l'atur a Espanya sigui del 20, el 30 o el 40%. Els és igual sempre que puguin continuar fent els seus diners dins el sistema global.

Però, perquè ells puguin fer diners dins el sistema neoliberal, no és necessari que hi hagi consumidors, que el precariat compri?

Clar, necessiten una classe consumidora massiva i necessiten un augment de la demanda de consum a la Xina. Perquè és allà on estan creixent els grans mercats; tenim una crisi global perquè la plutocràcia es va fent cada vegada més rica. Poden enfortir l'Estat panòptic i les comunitats engabiades perquè en trauran beneficis durant molt de temps. A llarg termini, la crisi vindrà perquè les desigualtats seran massa explosives i el precariat es convertirà en una classe, conscient de si mateixa –com passava abans amb el proletariat. Calen unes polítiques del i pel precariat.

Això sona hegelià. La història és un procés cap a alguna banda o funciona com un cicle?

No, no; no estic fent prediccions. En comptes de fixar-me en Hegel, em fixo en el que deia fa un segle l'economista hongarès Karl Polanyi (autor de l'obra Lagran transformació, on argumentava que el capitalisme no només no és un procés natural de l'home, sinó que és una imposició violenta de les classes mercantils). Caminem cap a una transformació global equivalent a la que insinuava ell. La gran transformació de Polanyi era un període dominat pel capital financer, en què les desigualtats i les inseguretats creixien fins que esclatava la crisi i, aleshores, la gent es posicionava a la ultradreta. Ara, ens trobem en plena transformació global i hem arribat al punt de crisi en què les inseguretats i les desigualtats creixen tant que hi ha el risc que augmenti la ultradreta. Tenim un risc genuí de viure un nou capítol històric d'autoritarisme i aquest autoritarisme podria triomfar.

Com als anys 30. Era un moment similar al d'ara?

Era un moment similar. Per evitar-ho, necessitem un nou tipus de polítiques progressistes, les polítiques del paradís que tracto de manera exhaustiva al meu últim llibre. Necessitem unes polítiques provinents del precariat i que representin els interessos del precariat. Perquè és l'única classe que no es pot sentir seduïda per uns quants diners extra o una mica més de seguretat. És una classe que vol la transformació de les estructures i crec que això és el que fa que el precariat sigui una classe emergent. El que la converteix en transformadora des d'una perspectiva marxista o fins i tot hegeliana és que és una classe molt radical i l'única que vol ser prou forta per acabar amb les condicions que la defineixen i, en conseqüència, abolir-se a si mateixa com a classe. Les altres classes només volen millorar el que tenen, no volen cap transformació de les estructures. Les elits, la plutocràcia, el salariat: aquests no volen cap transformació. L'antic proletariat tampoc vol cap transformació, només vol el que tenia abans, tornar a la vella normalitat. Però el precariat és l'únic que vol canviar les estructures.

Hi ha precariat a la Xina?

El meu llibre del precariat sortirà en japonès i en mandarí d'aquí poc; tots dos països tenen un precariat molt ampli. Vaig tenir una conversa a porta tancada amb dirigents xinesos i els vaig avisar que tenen una classe en formació, el precariat, cada vegada més gran; i m’entenien perfectament. Saben que, si no responen al precariat, a la llarga tindran agitació social.

A Catalunya i a l'Estat espanyol, Ciutadans ha arribat al Parlament sense declarar-se de dretes ni d'esquerres, però amb programes polítics reaccionaris. Creus en la tendència d'anar més enllà de les nocions tradicionals sobre l'esquerra i la dreta? No és perillós?

Hi ha molts perills. Però, fins a la crisi financera de 2008, el precariat va anar creixent, la gent vivia endeutada. I aleshores va arribar la crisi i tot va petar; el precariat es va expandir. El 2011, la primavera àrab, els indignats, el moviment Occupy Wall Street... van ser una reacció gairebé espontània. I van ser accions dels que al meu segon llibre anomeno rebels primitius. Crec que els rebels primitius de 2011 van aconseguir un gran èxit a l'hora d'articular un sentit d'identitat i de reconeixement mutu d'una classe, el precariat, que està en vies de construcció. Això és un primer pas cap a unes noves polítiques progressistes. Has d'identificar-te com a grup, dir "formo part del precariat i no me n'avergonyeixo". Hi ha un segon estadi que és l'ascens de partits com Syriza, Podem i altres moviments del precariat; però continuen sent rebels primitius.
 

El precariat és un fenomen global i Syriza i Podem no deixen de ser partits polítics nacionals, no moviments globals...

Sí, però cada vegada tenen més connexions internacionals. Quan Tsipras va ser escollit, el gener, tothom va anar cap a Atenes. Cada vegada hi ha més relacions a escala internacional; la meva por és que aquesta primera generació de partits nous vulguin semblar respectables als ulls de les classes mitjanes. Si això passa, en lloc de representar clarament i sense ambigüitats el precariat, voldran sonar respectables per un segment de població més ampli

Això passa amb Podem. El seu missatge varia i s'adapta, busca un públic més ampli...

Tens raó, des de fora no entenem bé les dinàmiques de Podem. Conec Owen Jones, és un laborista fet a l'antiga i no entén el precariat. Al meu últim llibre cito un grafit que vaig veure en una paret de Madrid que deia: "Lo peor sería volver a la normalidad". Per entendre el precariat,has d'entendre que, de manera intuïtiva, aquells que configuren el precariat volen tenir una vida segura durant la qual puguin desenvolupar la seva personalitat, creativitat i feina, però de manera diferent a la dels seus pares. No volen una feina estable dins la mateixa empresa tota la vida, que és el model antic. Per tant, calen una sèrie de noves polítiques dissenyades pel precariat i dirigides a beneficiar el precariat. Al meu segon llibre, intento respondre la pregunta Com serien les polítiques delprecariat? i tinc 29 propostes que podrien atraure el precariat i que no haguessin atret l'antic proletariat. Reforço la distinció entre proletariat i precariat.

Cal instaurar mesures polítiques que casin la flexibilitat laboral (treball autònom, feines temporals, projectes específics i aïllats) amb la seguretat?

Sí. Els sindicats, els partits socialdemòcrates i els laboristes han comès un error històric terrible. Durant els anys vuitanta i noranta, quan jo treballava a la International Labour Organization, vaig conèixer tots aquests líders que venien a l'ONU i jo sempre els deia: "Heu d'acceptar la flexibilitat, no podem tornar enrere, quan hi havia feines estables vitalícies". Però els sindicats encara eren forts als noranta i no en van fer cas, es negaven a acceptar la flexibilitat laboral (que d’altra banda ja era una realitat imminent). Haurien d’haver-la acceptada a canvi d’una renda bàsica, un sou extra mensual pagat per l’Estat, que garantís certa seguretat als ciutadans pluriempleats en feines precàries i contractes temporals. Avui, a Espanya, teniu contractes que poden durar un dia o una setmana o no teniu contractes –la renda bàsica compensaria aquesta inseguretat.

Professionalitat democràtica en detriment de la competitivitat individualista. Per al precariat, la manca d'ofertes de feina dignes incita a la competència deslleial. Com es pot polititzar i unir una generació que ha entrat al món del treball en aquest context d'egoisme i competitivitat?

Una de les qüestions és que, si formes part del precariat, no tens una identitat ocupacional, una narrativa ocupacional. Amb el neoliberalisme dels últims trenta anys, els estats han desmantellat de manera sistemàtica totes aquestes comunitats ocupacionals. Doctors, infermers, professions que tradicionalment es gestionaven pel seu compte, amb els seus mecanismes de protecció social, la seva ètica i els seus estàndards: tot això s'ha esfondrat, els han impedit controlar-se a si mateixos i reproduir-se com a grups ocupacionals. El repte és que tens molts grups diversos que configuren el precariat i no tenen l'habilitat de controlar el seu propi desenvolupament professional. Cal reinventar la situació d'alguna manera i això vol dir que els sindicats han de deixar de ser organitzacions per una empresa o en contra d'empresaris i passar a ser organitzacions que representin el precariat. No crec que els antics sindicats puguin fer-ho, calen nous moviments socials que representin la comunitat i un nou perfil de sindicats que estiguin molt més orientats a les negociacions amb l'Estat.

Com a membres del precariat, hem d'enfrontar-nos a caps que no es preocupen de nosaltres. Per què hem de ficar-nos en política en lloc d'anar contra els amos, tal com ha fet sempre el proletariat?

Perquè canviaràs d'amo demà i l'amo també canviarà els empleats demà, de manera que no pot ser el teu enemic en el sentit tradicional. El dia que tu et quedis sense feina, ell també pot perdre la seva; avui, el mercat laboral és més provisional que mai. El teu enemic principal no és l'amo sinó l'Estat, que està fent una sèrie de coses que afecten la teva vida.

Se suposa que el neoliberalisme implica la no intervenció de la política estatal en l'economia, però tu dius el contrari al teu llibre.

El neoliberalisme és més intervencionista que cap altre sistema. L'Estat, avui dia, s'assegura que la renda estatal es converteixi en tant capital financer com sigui possible i que es reparteixi més entre la plutocràcia, la gent que té patents o propietats intel·lectuals. En el sistema actual, si tens una patent, tens garantit el monopoli d'una renda durant vint anys. L'Estat ajuda les grans corporacions a obtenir aquests beneficis, són relacions establertes per l'Estat. Al mateix temps, l'Estat regula la part més baixa del mercat de treball a través dels subsidis d'atur; només pots obtenir atur si fas tal, tal i tal altra cosa; i això és una altra gran regulació. És regular el comportament del precariat i, alhora, vigilar-lo, d'acord amb l'estat panòptic descrit pel sociòleg Foucault (que consisteix en un model de vigilància segons el qual tots els ciutadans es controlen a si mateixos).

Què hem de fer amb l’economia? Boicotegem empreses i obrim cooperatives?

Continuar treballant per obtenir la renda bàsica. Perquè així dius als neoliberals: “Dieu que esteu a favor del lliure mercat; aleshores, com és que les institucions fan que el lliure mercat sigui impossible? Esteu extraient renda amb la propietat intel·lectual i amb el capital financer; esteu usant subsidis estatals per mantenir l’afluència del capital financer de plutòcrates, de les elits i dels assalariats (vegeu com Espanya i altres països de la UE han hagut de salvar els seus bancs que feien fallida, no és lliure mercat?). Tot això que dic està en contradicció amb el lliure mercat. És regulat! Si tens una patent i inventes alguna cosa, ve Google, Apple o IBM i et diu que et pagarà cinc milions per l’invent. El que fan aquestes grans corporacions és aspirar, comprar fins que posseeixen milers de patents, de les quals extreuen bilions de dòlars en l’àmbit financer. El sistema és una contradicció en si mateixa: clama que està a favor del lliure mercat, però ha fet una estructura que impossibilita l’existència real del lliure mercat. Han construït el mercat menys lliure de la història. Fan servir aquestes regles per permetre que els plutòcrates facin diners i els estan donant grans subsidis per fer encara més diners. I qui paga pels subsidis dels plutòcrates i les seves patents? Els nostres impostos. Després diuen que tenim dèficit pressupostari i opten per les mesures d’austeritat. Austeritat és retallar en despesa pública i empetitir els impostos que han de pagar els rics; és el contrari d'oferir una renda bàsica. El dèficit pressupostari fa que els governs hagin de retallar despeses... i quines despeses retallen? Retallen els beneficis dels pobres i del precariat, retallen en infraestructura social, serveis de salut, educació. Totes aquestes coses que patim a Europa i que s'estan comercialitzant són el resultat d'aplicar les polítiques d'austeritat arreu del continent. El que fem és augmentar les desigualtats i la fragmentació de classes... El sistema està profundament corromput i no es tracta d'una corrupció individual, sinó d'una corrupció global; la política té el repte de frenar aquest procés.

Precariat i criminalització...

Avui dia, hi ha moltes més accions registrades i considerades criminals que en el passat. Tenim molta més gent que pot fer les coses malament perquè hi ha moltes més coses que estan categoritzades com a mal fetes. A més, hi ha gran quantitat de gent molt endeutada i amb moltes inseguretats que s'enfronta a la trampa moral de la pobresa. Si infringeixen alguna norma, tindran problemes. Vam fer un experiment a la Gran Bretanya, vam donar una renda bàsica a un nombre de famílies i vam observar com evolucionaven. Un dels casos era el d'una dona amb set fills. Passats dos any, li vam preguntar pels seus deutes i ens va dir que encara tenia un deute de 7.000 lliures. Després, el Departament de Treball es va assabentar que la dona tenia un amant i li va retreure que cobrés un subsidi de mare soltera tenint una parella recent. Així doncs, li van exigir que tornés tots els diners que havia rebut durant l'any anterior. Avui, el deute d'aquesta dona ha pujat a 30.000 lliures. Ha estat criminalitzada, no pot aconseguir una feina i no pot pagar el lloguer. Tot per haver tingut un amant.

Amant no vol dir algú que mantingui els teus set fills...

Exacte. Hi ha molta gent en situacions així, rebo correus de persones de diferents països que em diuen: "Les autoritats locals m'han retirat els subsidis o m'han multat perquè diuen que he fet això, però no he fet això i no tinc diners per pagar un advocat i, per tant, no puc recórrer". El subtítol del meu segon llibre en versió original ésFrom denizens to citizens. Denizen és algú que ha perdut els drets que un ciutadà dóna per fet que té. Cada vegada més gent s'adona que no té accés a la justícia perquè no es pot permetre un advocat ni pot permetre's el luxe de perdre els judicis; i això és part important de la crisi global en relació amb el precariat: perdre drets civils de manera contínua. Les autoritats són massa fortes i perds drets socials perquè els governs, en lloc de basar-se en els diners que té la gent per sobreviure, el que fan és basar-se en quins són els seus mitjans de subsistència.

Si et bases en els mitjans de subsistència de les persones, poses la gent en trampes morals de pobresa?

Si estàs a l‘atur i t'ofereixen una feina de salari mínim, hauries d'agafar-la o no? Et surt a compte? Perquè, si l'agafes, perds el subsidi d'atur. Estàs en una trampa perquè, si acceptes els diners extra que et pot donar aquesta feina, perds l'ajuda econòmica de l'Estat. A molts països europeus, la taxa marginal és d'un 80%, és a dir, que només reps un 20% extra si optes per agafar una feina de salari mínim i deixar l'atur. Què fa la gent? Treballar en negre. Jo faria el mateix. I ho fan amb l'esperança que no els enxampin perquè, si els enxampen, els criminalitzen. O fas el contrari, no agafes la feina perquè agafar-la implica guanyar només uns quants diners extra. I llavors et diuen que ets una persona mandrosa que no vol treballar. Què fas si tens un deute de deu mil euros? L'economia actual obliga la gent a prendre decisions incòmodes; aquesta gent afectada és el precariat. I els antics sindicats no representen les persones que es troben en aquestes circumstàncies. La gent està socialment desprotegida; la renda bàsica acabaria amb la trampa moral de pobresa.

Però la renda bàsica ha de venir d'impostos? Hem de forçar els nostres governs a cobrar nous impostos per fer que les rendes bàsiques siguin una realitat?

Pot venir d'impostos o pot venir de l'establiment de nous mecanismes de redistribució. Grans fons de capital, com han fet a Noruega o a Alaska.

Quina és la diferència entre el sistema escandinau i el nostre? Estan millor?

Dins l'esquerra, encara hi ha la idea que Escandinàvia té un bon sistema, però és totalment equivocat. Els meus llibres es venen molt bé a Suècia perquè s'adonen que el vell model suec és mort, que el laborisme ha mort. El país que ha vist una reducció més gran del salari nacional durant els últims anys és Suècia, la desigualtat creix de forma desorbitada. Avui, a Suècia, l'atur juvenil arriba gairebé al 20%. Per tant, no els va massa bé... Si vas a Dinamarca, t'adones que el país que té el deute de propietat més gran no és Espanya, sinó Dinamarca! A Escandinàvia, viuen en una mena de pròrroga, però el precariat creix de pressa. El vell sistema en què pensen els escandinaus, el que apareix als seus llibres de text, ja no existeix. La fragmentació de classes s'ha produït en aquests països igual que a qualsevol altre lloc. Tenint en compte la fragmentació de classes global i com s'ha desenvolupat la situació econòmica a països com Espanya, Itàlia, Grècia i Portugal (PIIGS)... és qüestió de poc temps.

Hem de donar una resposta global al fenomen global del  precariat .Ja sé que Europa no és tot el món, però què fem amb la Unió Europea? Cal una UE unida o hem de marxar-ne?

Sóc un internacionalista i hauria d'estar a favor d'Europa, però necessitem una UE que sigui profundament diferent de com és ara. Europa ha estat dominada pels interessos del capital financer, per institucions com el Banc Central Europeu i pels interessos del neoliberalisme. Ho hem de canviar, però només podrem començar a fer-ho si ho fem des de les nostres polítiques nacionals i regionals. L'hegemonia alemanya està pressionant les regions del sud del continent, però també altres zones. Estem forçant els països PIIGS a l'austeritat i aquesta és la pitjor opció. Ara bé, si els polítics del Parlament Europeu no les obliguen, dubto que les institucions de la UE canviïn.

Intueixo que els joves i no tan joves nascuts dins la classe mitjana conformen bona part del precariat occidental...

Sí, perquè la majoria de l'antic proletariat està virant cap a la ultradreta. Si mires qui vota els neofeixistes, veuràs que són moltes comunitats i famílies del proletariat tradicional: els membres de sindicats, els que es posicionaven a favor de la socialdemocràcia, els laboristes... Aquest grup i la primera part del precariat, el que prové d'aquestes comunitats de classe obrera i no té massa educació. Però el que creix més és el personal format. El precariat és la primera classe de la història que té un nivell educatiu més elevat que el que requereix la feina remunerada que se li ofereix. És la primera classe sobrequalificada; i això crea una frustració existencial. Aquest és un dels motius pels quals es distingeix de l'antic proletariat i l'antiga classe mitjana. No és part de cap classe anterior, és una nova classe. I crec que aquesta consciència que s'està desenvolupant voldrà dir que tindrem partits polítics amb més coratge. Si tens un Podem que puja perquè és atractiu als ulls del precariat i després perds la força, vindrà algú nou. Seran ells o seran nous moviments. Va passar el mateix a Itàlia quan va aparèixer Grillo: d'entrada, havia de ser un moviment de precariat, però després van aparèixer les contradiccions i es va saber que havia arribat fins allà de la mà d'un plutòcrata. Però, arran d’allò, va aparèixer el partit ecologista Esquerra, ecologia, llibertat, que està aconseguint més membres i és molt més representatiu del precariat. La política serà caòtica; i espero que Podem recuperi el seu radicalisme inicial a temps de cara a les pròximes eleccions.

Creus que l’auge de l’independentisme a Catalunya està fora del tema de què parlem?

No està a fora. Estic content que ho mencionis perquè, si no, hi hagués hagut un forat en la nostra conversa. Crec que el moviment d’aquí –i tinc amics que hi estan implicats de diferents maneres, un d’ells és l’economista també favorable a la renda bàsica Daniel Raventós– té semblances amb el partit independentista escocès. Em van convidar a parlar a Escòcia abans del referèndum i a tot arreu on anava els deia que jo no era nacionalista en cap aspecte, però que aquell fenomen tenia a veure amb el precariat. El precariat se sent alienat de les estructures i, sobretot, se sent allunyat de la City de Londres, el centre de finances. Segur que, si visqués aquí, em sentiria alienat per Madrid com a capital i com a font xucladora d’ingressos nacionals. Una de les queixes de Catalunya és que pagueu més impostos a Madrid del que rebeu a canvi; la qüestió econòmica, doncs, però també la sensació que el sistema se serveix dels diners que guanya la gent per incloure’ls en un sistema financer que s’aprofita d’ells. El sentiment nacionalista català de sempre ha estat reforçat per aquesta sensació que la globalització i el capital financer són dominants i que ens estan explotant.

I necessitem alguna cosa més propera...

Exacte. Nacionalisme en una democràcia participativa en què puguem tenir el control. Aquest “Deixa’ns governar-nos, retorna’ns l’autonomia" no es planteja en aquests termes, perquè s’articula com a desig d’emancipació nacional, però crec que s’intueix l’explotació financera que patim i el fet que ens enfrontem a un sistema que no ens deixa evolucionar i desenvolupar-nos. De manera que aquests moviments nacionals són rellevants pel precariat. I és el motiu pel qual molts barcelonins entenen perfectament el precariat. Ens hem d’adonar que estem en un moment molt crític des del punt de vista polític i potser no tenim èxit. No intento ser hegelià ni res d’això. Pot no funcionar, però tenim la responsabilitat de participar i encoratjar els polítics. Hem de repolititzar-nos, comprometre’ns.

Què penses del candidat d'esquerres Jeremy Corbyn a Anglaterra? Algunes referències internacionals?

Corbyn està sent atacat pels mitjans de manera sistemàtica. Jo descric Corbyn com algú que trenca motllos. Ha fet una feina fantàstica perquè ha destruït les credencials del nou laborisme. Tony Blair està acabat, no ell, però sí la gent que l'envolta. El que ha fet Corbyn és fantàstic en el sentit que, ara, ell és la proa del vaixell, un començament. Però segueix molt arrelat a l'esquerra tradicional; no crec que Corbyn, a qui considero un bon home, entengui el precariat. Tot i així, ha aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones que li donen suport i que formen part del precariat –no crec que pugui representar-los bé, però tant de bo m'equivoqui. Fora d’Anglaterra, és diferent. He parlat amb companys polonesos i veure l’auge dels moviments del precariat a Polònia em satisfà. Al Canadà, hi ha hagut un rebuig generalitzat al partit neoliberal i, a Alberta, va guanyar el partit del precariat, i això que és l’Estat del primer ministre conservador! Els líders d’Alberta suporten la renda bàsica de forma directa, volen introduir-la i es podria fer fàcilment perquè, a Alberta, tenen diners del petroli. Als Estats Units, Bernie Sanders també pot ser un inici. Almenys ells podran tornar a dirigir el debat cap a algun d’aquests temes. No crec que Sanders ho aconsegueixi, però almenys ha aparegut. Sigui com sigui, tots aquests moviments polítics nous encara estan en un estadi primitiu, caòtic. El que vull dir a tots els lectors és que tots tenim la responsabilitat de comprometre’ns de nou en la política.

Posted in: economia,precarietat laboral,renda bàsica universal