La Història ens ensenya que els pobles, quan viuen crisis profundes com l’actual, solen prendre un d’aquests dos camins: el del totalitarisme, la xenofòbia i el racisme, o el de la recerca de les arrels culturals i històriques comunes. El món, tal com l’havíem conegut, s’enfonsa, i la identitat -la diferència- és el lloc comú on reconèixer-nos i trobar refugi davant de tanta incertitud.
Aquests dos camins, per recorreguts diferents, ens porten a la búsqueda dels trets diferencials que ens defineixin i ens singularitzin com a individus i com a comunitat enfront les altres. És tracta (com diria Leon Rozitchner) d’ocupar l’espai de les nostres preocupacions amb un pensament que ens consoli i ens reconforti i no de suscitar-ne un que sigui capaç d’enfrontar allò que ens amenaça.
Zigmunt Bauman ens recorda que l’estat-nació ha tocat al seu fi i és necessari passar d’aquest sistema polític basat en la unitat ètnica i cultural a l’àmbit de la Humanitat en la seva totalitat. Pels vells camins només podem aixecar murs, (també mentals), dibuixar límits territorials i establir fronteres legals. Deia la María Zambrano que per aconseguir alguna cosa, primer s’ha d’haver somiat.
A continuació reproduïm un article de l’antropòleg Manuel Delgado, publicat al seu bloc El cor de les aparences, sobre com hem passat del "caduc" racisme biològic al "nou" racisme cultural.
L'administradora del bloc
El vell racisme biològic no és, avui, la ideologia responsable del gruix de situacions de discriminació i intolerància que es produeixen a les societats occidentals. Ara per ara, els quadres de desigualtat més importants que afecten a comunitats diferenciades no es justifiquen en raons genètiques, sinó en la presumpció de que certs trets culturals, valorats com a negatius, permeten col.locar el grup que els detenta en la banda baixa d'una determinada jerarquia moral. Parlem del que s'anomena racisme diferencialista, racisme identitari, fonamentalisme cultural, etnicisme, o, més freqüentment, racisme cultural.
El racisme cultural estableix que participar d’una certa identitat col·lectiva comporta característiques de les que, a la manera d'un programa genètic, els membres individuals són portadors hereditaris. La caduca noció de raça és d'aquesta manera substituïda per la fetitxització del valor cultura. En la línia de la seva accepció romàntico-idealista, recollida després per l'antropologia nord-americana, la cultura és entesa com una entitat inefable, que imprimeix en els que han estat educats en ella una certa visió del món, imposant-los-hi una orientació vital i determinant llurs actituds i opinions. A l'igual que succeeix amb el racisme biològic, el racisme cultural naturalitza una diferència que s'accepta que és cultural, però que es considera determinant àdhuc més enllà de la voluntat personal dels individus. En la mesura que considera les cultures com a entitats exemptes, ahistòriques, homogènies i en darrera instància incommensurables, el racisme cultural arriba a idèntiques conclusions que l'antic racisme biològic, que poden resumir-se en que les diferències entre grups humans ‑fenotípiques o conductuals, tant s'hi val‑ són irrevocables.
