L'ESSENCIALISME NACIONALISTA I EL RACISME CULTURAL

La Història ens ensenya que els pobles, quan viuen crisis profundes com l’actual, solen prendre un d’aquests dos camins: el del totalitarisme, la xenofòbia i el racisme,  o el de la recerca de les arrels culturals i històriques comunes. El món, tal com l’havíem conegut, s’enfonsa, i la identitat -la diferència- és el lloc comú on reconèixer-nos i trobar refugi davant de tanta incertitud. 

Aquests dos camins, per recorreguts diferents, ens porten a la búsqueda dels trets diferencials que ens defineixin i ens singularitzin com a  individus i com a comunitat enfront les altres. És tracta (com diria Leon Rozitchner) d’ocupar l’espai de  les nostres preocupacions amb un pensament que ens consoli i ens reconforti i no de suscitar-ne un que sigui capaç  d’enfrontar allò que ens amenaça. 

Zigmunt Bauman ens recorda que l’estat-nació ha tocat al seu fi i és necessari passar d’aquest sistema polític basat en la unitat ètnica i cultural a l’àmbit de la Humanitat en la seva totalitat. Pels vells camins només podem aixecar murs, (també mentals), dibuixar límits territorials i establir fronteres legals. Deia la María Zambrano que per aconseguir alguna cosa, primer s’ha d’haver somiat.

A continuació reproduïm un article de l’antropòleg Manuel Delgado, publicat al seu bloc El cor de les aparences, sobre com hem passat del "caduc" racisme biològic al "nou" racisme cultural.

L'administradora del bloc

El vell racisme biològic no és, avui, la ideologia responsable del gruix de situacions de discriminació i intolerància que es produeixen a les societats occidentals. Ara per ara, els quadres de desigualtat més importants que afecten a comunitats diferenciades no es justifiquen en raons genètiques, sinó en la presumpció de que certs trets culturals, valorats com a negatius, permeten col.locar el grup que els detenta en la banda baixa d'una determinada jerarquia moral. Parlem del que s'anomena racisme diferencialis­ta, racisme identitari, fonamentalisme cultural, etnicisme, o, més freqüentment, racisme cultural. 

El racisme cultural estableix que participar d’una certa identitat col·lectiva comporta característi­ques de les que, a la manera d'un programa genètic, els membres individuals són portadors hereditaris. La caduca noció de raça és d'aquesta manera substituïda per la fetitxització del valor cultura. En la línia de la seva accepció romàntico-idealista, recollida després per l'antropologia nord-americana, la cultura és entesa com una entitat inefable, que imprimeix en els que han estat educats en ella una certa visió del món, imposant-los-hi una orientació vital i determinant llurs actituds i opinions. A l'igual que succeeix amb el racisme biològic, el racisme cultural naturalitza una diferència que s'accepta que és cultural, però que es considera determinant àdhuc més enllà de la voluntat personal dels individus. En la mesura que considera les cultures com a entitats exemptes, ahistòriques, homogènies i en darrera instància incommensurables, el racisme cultural arriba a idèntiques conclusions que l'antic racisme biològic, que poden resumir-se en que les diferències entre grups humans ‑fenotípiques o conductuals, tant s'hi val‑ són irrevocables. 

Aquest racisme de nou encuny funciona inferioritzant aquells dels quals la identitat ètnica és investida de qualitats negatives, al mateix temps que s'ensalsen les virtuts del propi temperament nacional o ètnic. En defensar el dret a preservar la seva imaginària puresa cultural, el grup es protegeix de tota suposada contaminació marginant, excloent, expulsant o impedint l'accés als agents considerats portadors d'impuresa. Els factors de risc per l'homogeneïtat cultural de la comunitat poden provenir d'instàncies polítiques superiors ‑un Estat opressor, o un govern massa descuidat amb les “essències pàtries”‑. També de vies per les que subtilment penetren influències “estrangeritzants”, com els mass-media, la publicitat o el cinema. Però, sobre tot, s'interpreta que el perill principal prové dels immigrants, és a dir aquells que han vingut de fora a viure dins del territori que el grup considera propi, i als que es pot acusar eventualment de no haver-se amollat a la idiosincràsia del país d'acollida i de posar-la en perill amb els seus costums aliens. Aquest racisme diferencialista desenvolupa una actitud envers els estranys que sols en aparença hauria de resultar contradictòria. Per un costat, els rebutja, ja que desconfia d'ells al percebre'ls com una font de brutícia que altera la integritat cultural de la nació. Però, al mateix temps, els necessita, en tant que la seva presència li permet construir i endurir el que d'incomparable troba en la seva pròpia singularitat. 

És freqüent que el racisme cultural o ètnic aparegui a la base del nacionalisme primordialista, és a dir d'aquell nacionalisme que es considera fonamentat en essències immutables i que presumeix l'existència d'un tarannà particular i inconfusible en aquells que són considerats com a inclosos en la nació. El nacionalisme essencialista es considera legitimat a establir qui i què mereix ser homologat en tant que “nacional”, i, per contra, qui i què ha de ser considerat estrany, contaminant, perillós i, en conseqüència, excluible. 

D'acord amb el nacionalisme primordialista, qui aspiri a ser investit com “un dels nostres” ha de acceptar ser sotmès al motllo unificador d'aquells que es consideren dipositaris d'una metafísica “cultura nacional” ‑la kulturnation romàntica‑, una situació prístina i esplendorosa que, segons el nou racisme diferencial, existiria “abans” de l'arribada dels forasters i que la presència d'aquests amenaça amb alterar. Es així que el grau d'adhesió a la suposada cultura essencial d'un país permet distribuir en termes “ètnics” els graus de ciutadania política, dels que dependran, al seu torn, els diferents nivells d'integració-exclusió socioeconòmica. Aquesta forma flexible de racisme, consistent en una etnificació de la mà d`obra, permet conceptualitzar de forma raonada la inevitabilidad de prescindir d'aquells principis igualitaris que la democràcia lliberal afirma haver instituït com a inviolables. Així, els immigrants del propi Estat o de la CEE, per exemple, podran merèixer un dret a la ciutadania nominalment ple, però rebran un estatut especial en tant que la seva insuficient integració cultural farà d'ells membres ètnicament precaris o insuficients. Pel que fa als immigrants provinents de països extracomunitaris, el seu destí és el de ser considerats en els marges o més enllà del límits del que es considera el nucli més irrenunciable de la cultura autòctona, i per tant estarà del tot justificada la seva exceptuació del dret a la ciutadania.

Posted in: cultura,identitat,independència,política