La irrupció de nous grup polítics d'esquerra radical a l'esfera de poder municipal a Catalunya i especialment a l'Àrea Metropolitana de Barcelona, a diferència de la implantació sòlida i progressiva de la CUP a la resta de Catalunya, planteja un debat sobre quin és el rol emergent d'aquests grups polítics en unes institucions grans ocupades per un cert "establishment tecno-polític" que es planteja resistir o mantenir el seu rol en la coneguda paradoxa anglosaxona del "yes, minister". Però en realitat, els reptes són més importants que aquesta resistència; Quines actuacions municipals són prioritàries en la complexitat territorial metropolitana? I quines eines i mitjans realment tenen al seu abast per produir aquests canvis, a part de les tasques de Ple Municipal i Pressupost Municipal?
Ple de la Mancomunitat Intermunicipal Cerdanyola del Vallès, Montcada i Reixach i Ripollet
La manca de coneixement de les eines de subvencions d'àmbit europeu o estatal, la manca de coneixement de les eines urbanístiques i legals, i la manca d'una estructura de tècnics de gestió de llarg abast, planteja dos dilemes; o el canvi som nosaltres i només com a garants de transparència i de la no corrupció aixecant catifes, o el canvi som el que fem nosaltres, i fem un projecte participat i amb la força de la imaginació política.
Els casos de municipis com Cerdanyola, Ripollet i Montcada al Vallès, igual que el cas de Barcelona, seran importants per veure si només hi ha un missatge, o hi ha un projecte polític novedós, que es capaç de canviar de direcció, d'impregnar i convèncer tota l'administració municipal.
El paper de les entitats socials i ecologistes, que cal reconèixer que amb la seva denúncia han ajudat al canvi de vot electoral, pot ajudar a ser motor de canvi i de nous programes polítics si compleixen el "Compromís" adquirit.
Però la dificultat es situa en poder aportar nou nivell polític i tècnic per construir un "Projecte" amb imaginació política i sortir de les polítiques evidents de "plans d'emergència" i de actuacions de "rescat ciutadà", que evidentment són necessàries, però dibuixen només un escenari pessimista com indica Marina Garcés en el CCCB de 29 de febrer de 2016 "Nuestro tiempo, Inacabar el mundo" sobre el futur incert del capitalisme, on s'indica que no es construeix suficientment el relat positiu i els escenaris compartits que la ciutadania necessita. Aquest article que proposem, "La força de la imaginació política" de Xavier Antich, publicat amb data 14 de desembre de 2014 al diari ARA, s'anticipa als resultats de les Eleccions Municipals de maig de 2015, i dibuixa una realitat que molts municipis han sofert aquest primer any de mandat.
Josepa Camps Venut, geògrafa
http://www.cccb.org/es/multimedia/videos/nuestro-tiempo-inacabar-el-mundo/223347
http://www.ara.cat/suplements/diumenge/forca-imaginacio-politica_0_1266473359.html?print=1#
La força de la imaginació política
XAVIER ANTICH | 14/12/2014 00:00
La imaginació, que juga un
important paper en els jocs infantils i en l’acció política, permet canviar el
punt de vista
Fa falta molta imaginació. Per a què? Per a tot. Sense
imaginació, la realitat s’imposa amb la força de la necessitat: hi ha el que hi
ha i no pot haver-hi una altra cosa, de manera que és difícil sortir dels
marges de la realitat fàctica, que s’imposa com un imperatiu inexcusable, si no
som capaços d’imaginar que les coses podrien ser d’una altra manera. Ho va
saber veure, i molt bé, Gaston Bachelard, quan va assenyalar que la imaginació
és la facultat d’alliberarnos de les imatges primeres, les subministrades per
la percepció, i de canviar-les per unes de noves: “Si no hi ha canvi d’imatges,
unió inesperada d’imatges, no hi ha imaginació, no hi ha acció imaginant ”.
Tanmateix, encara hi ha qui pensa que la realitat és com és i que l’acció
política ha de consistir només a gestionar, tan bé com es pugui, l’estat de les
coses, per tal que siguin, com a molt, més eficients: són els que pensen que
les lleis humanes tenen el caràcter inexorable de les lleis de la naturalesa, i
que els articles d’una Constitució són com la llei de la gravetat, que es pot
comprendre però no modificar. O pitjor: que la seva modificació està bloquejada
per mecanismes que la fan inevitable.
Existeix, com ja va dir Aristòtil, una imaginació
reproductiva, capaç de presentar la imatge d’alguna cosa en la seva absència:
no és estrany que aquesta imatge, produïda quan la cosa ja no hi és, els grecs l’anomenessin
phantasma, perquè realment la seva existència és fantasmal, és a dir, només
imaginada. Però hi ha, també, una imaginació productiva, activa, creativa, que
va més enllà de la simple repetició de les coses quan no hi són: és una imaginació
que crea imaginaris, escenaris alternatius, correctius de la realitat o fins i
tot realitats noves. Aquests imaginaris no són falsos, sinó imaginats: vistos
abans que existeixin. Però, de vegades, l’imaginari té prou força i potència
per mobilitzar l’acció de tal manera que, així, contribueix a produir una
realitat nova, tal com s’ha avançat en imaginarla abans que existeixi. És el
que passa amb la imaginació política, que és capaç de veure més enllà de la
persistència del que existeix de fet, i que, així, permet imaginar el que hi podria
haver si les coses fossin d’una altra manera. Però imaginar-ho és el primer pas
perquè, en el futur, sigui possible, real.
Tot el pensament utòpic sorgeix, en realitat, de
l’activitat de la imaginació que especula amb una realitat altra que corregeixi
les deficiències de la realitat existent. Alguns potser objectaran, com de
vegades es fa, de manera perversa, que les utopies polítiques del nostre temps
han acabat, gairebé sempre, en malsons. Però imaginar un altre escenari, per a
la nostra vida en comú, que esmeni la realitat en allò que ens apareix com a
deficient i injusta, és l’única manera de no caure en la complaença per l’estat
actual de les coses o de no convertir l’acció en una mera inèrcia i en una
claudicació. Ho va dir Charles Taylor en un llibre imprescindible ( Imaginarios sociales modernos, Paidós):
“L’imaginari social modern és alhora actiu i contemplatiu. Amplia el repertori
de l’acció col·lectiva i també el de l’anàlisi objectiva”.
I és que l’imaginari social, segons Taylor, és la
forma com les persones imaginen la seva existència social i la forma de
relacionar-se, així com les seves expectatives, i configura un escenari
compartit per un gran nombre de persones i col·lectius o, de vegades, per la societat
en el seu conjunt. La força de l’imaginari compartit, aleshores, quan és capaç
de mobilitzar l’acció política per fer-lo realitat, és, alguns cops, imbatible.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada