El llibre "La Resistència Intima, assaig d'una
Filosofia de la Proximitat" de Josep Maria Esquirol. Quaderns Crema,
2015, és una reflexió atenta i profunda sobre la condició humana. L'autor
ens demostra com la vertadera cura d'un mateix ofereix escalfor als que són a
la vora, protegint-los i fent-los una guia i un camí. Hem de considerar resistència intima com el producte
d'una experiència, pròpia de la cruïlla de la proximitat i quotidianitat; i
presa d'una posició que cal mantenir, no és visita d'un dia sinó estança
habitual. Avui, romandre en aquesta cruïlla no és planer. La proximitat no es
mesura en metres. El seu oposat no és la llunyania, més aviat es la pelicula d'un
món tecnificat o despersonalitzat. El llibre mostra com la quotidianitat i el
gest de la casa són modalitats importantíssimes de l'experiència de la
proximitat.
L'autor
defensa dins la necessitat del treball de la quotidianitat i la resistència de l'ésser
en el segle XXI, els espais comuns compartits amb l'opció existencialista i
alliberadora de l'ésser humà i les utopies com a projecte plantejat per Sartre,
que ha estat un referent clau del segle XX. I ho reflexiona per afrontar amb
dignitat la pesadesa de les condicions actuals del món, el context
d'injustícies, d'agressivitat, d'actualitat i soroll, i de dificultats per
orientar-se i sobreviure en la societat, i que ens obliga a trobar el suport,
el refugi, la cura i la coherència del mon proper.
En el
primer capítol del llibre, l'autor fa una defensa aferrissada dels valors de
resistència, en tots els termes personals, polítics i socials, en front una
maquinaria del sistema que en la seva rigidesa, apaga qualsevol tipus
d'objecció de consciència, sistema que sempre es protegeix i que destrueix amb facilitat estructural per aixafar la possible dissidència, fins i tot, quan
aquesta es creu que ella ha irromput per canviar el sistema.
El llibre "La Resistència Intima, assaig d'una Filosofia de la Proximitat" de Josep Maria Esquirol. Quaderns Crema, 2015, és una reflexió atenta i profunda sobre la condició humana. L'autor ens demostra com la vertadera cura d'un mateix ofereix escalfor als que són a la vora, protegint-los i fent-los una guia i un camí. Hem de considerar resistència intima com el producte d'una experiència, pròpia de la cruïlla de la proximitat i quotidianitat; i presa d'una posició que cal mantenir, no és visita d'un dia sinó estança habitual. Avui, romandre en aquesta cruïlla no és planer. La proximitat no es mesura en metres. El seu oposat no és la llunyania, més aviat es la pelicula d'un món tecnificat o despersonalitzat. El llibre mostra com la quotidianitat i el gest de la casa són modalitats importantíssimes de l'experiència de la proximitat.
La Resistència Íntima; assaig d'una filosofia
de la proximitat
Hi
ha solituds inigualables en llur compartir. De fet, només qui és capaç de
solitud pot estar de debò amb els altres. Pintades a la paret de l'habitació
d'un anacoreta, en una casa força deteriorada de la ciutat italiana de Torí, es
podien llegir aquestes paraules: "Qui va al desert no és un desertor". Paradoxalment, malgrat el sentit
de desertor (qui abandona un deure o un
compromís i fuig cap a una zona deshabitada), aquesta inscripció podia
contenir tota la veritat. És obvi que, en sentit figurat, el desert no es troba
només en les vastes extensions de terra àrida i escrostonada o en els mars de
sorra presidits per un sol de justícia; el desert és arreu i enlloc: enmig de
la ciutat, per exemple. Qui va al desert és sobretot una resistent. El coratge que li cal no és pas per expandir-se, sinó per
recollir-se i, així, poder resistir la duresa de les condicions exteriors. La
resistent no anhela el domini, ni la colonització, ni el poder. Vol, abans que
res, no perdre's ella mateixa i també, d'una manera molt especial, servir els
altres. Que en cap cas es confongui amb la protesta fàcil i tòpica; la
resistència sol ser discreta.
Resistir
no és tan sols propi d'anacoretes o d'ermitans. Existir és, en part, resistir.
Aleshores la resistència expressa no un mer fet circumstancial sinó una manera
de ser, un moviment de l'existència humana. Ara bé, entendre així les coses
implica una variació del mode habitual de fer-ho.
Sempre
se n'ha parlat, de "resistència", però, sobretot, de la resistència
que les coses presenten davant de les intencions dels humans. Sempre -encara que abans més que ara- s'ha
resistit a ser llaurada, la brutícia a ser netejada o el cim a ser conquerit. D'aquí
emergeix el sentit de l'expressió bíblica: "Amb la suor del teu
front...". El mon no ens ho posa fàcil i, en general, tot costa. Les
nostres intencions i els nostres projectes topen sovint amb la resistència que
ofereix la realitat. "La dura realitat", se sol dir, i ja és un
pleonasme. Doncs bé: es pot usar també la paraula resistència per
emfatitzar no tant les dificultats que el món posa a les nostres pretensions
com la fortalesa que podem tenir i aixecar davant dels processos de
desintegració i de corrosió que vénen de l'entorn i àdhuc de nosaltres
mateixos. És llavors quan la resistència manifesta un moviment pregó de l'ésser
humà.
Per qui no té casa, la nit i
el fred són les més ferotges de les bèsties salvatges; trets sobresortints de
l'inhòspit. D'aquí que es pugui parlar de la nit i de la gelor de l'ésser, i de
l'escalfor humana de la llar
Que
l'existir de tots nosaltres sigui un resistir es pot sostenir precisament
perquè una de les cares de la realitat es deixa interpretar com a força
disgregant. De fet, la pitjor de les proves a què la condició humana s'ha de
sotmetre és la de la constant disgregació de l'ésser. Com si les
forces centrifugues del no-res volguessin saber fins on l'humà és capaç
d'aguantar l'envestida. Tot i que alguns dels rostres enemics canvien, no és
d'ara ni d'ahir que la prova és vigent, sinó de sempre, perquè és la mateixa
realitat -amb el rostre del temps i la
seva irreversibilitat essencial, per exemple- qui protagonitza el setge.
Per qui no té casa, la nit i el fred
són les més ferotges de les bèsties salvatges; trets sobresortints de
l'inhòspit. D'aquí que es pugui parlar de la nit i de la gelor de l'ésser, i de
l'escalfor humana de la llar: "és
aquí, majestat. Entreu, senyor. La tirania de la nit al ras és massa hostil per
la natura humana", això és el que, en la tragèdia shakespeariana, diu
el fidel Kent al rei Lear, desorientat i desvalgut...Existir en tant que resistir...
S'entén
que, d'entrada, no sigui especialment atractiu (filosòficament) explicar les
coses d'aquesta manera, sobretot si es compara amb l'enlluernadora i extensa
herència que ha deixat l'existencialisme en parlar de l'home com a projecte. Si el gust determinés la veritat, no costa
gaire d'endevinar què passaria en la tria davant d'aquestes dues afirmacions: "Existir es projectar-se" i "Existir és resistir". Mentre
que la idea de projecte incorpora un sentit de construcció, de llibertat i
àdhuc d'aventura, a primer cop d'ull, la de resistència té connotacions de
passivitat, d'immobilisme i fins i tot de misèria. Tot i això, el contrast
entre el "projecte" i la figura de la "resistència" s'ha de
perfilar bé, perquè, tot i els aspectes oposats, els comuns -com
afirmació del subjecte i la idea de responsabilitat- són encara de més
pes. De ben segur, la tesi que existir es resistir no té el seu oposat en
Sartre, sinó en succedanis amb el
posat de consellers psicològics que de manera ininterrompuda i banal repeteixen
la fórmula: "Viure és realitzar-se". L'ambient social, ben amarat
d'aquesta terminologia, dista de vehicular la interpretació sartriana, i juga
amb la idea de trobar el camí personal i particular cap a la felicitat (entesa sovint com un assoliment, és a dir,
com a èxit). Però no paga la pena d'entretenir-s'hi gaire, aquí, perquè ni
tan sols es tracta de la bona sofística -aquella
de la qual sempre es pot prendre-, sinó de la sofística sobrera, en que
allò que és deplorable no ve de la retòrica sinó de la mediocritat.
"la resistència com a
recolliment no s'oposa a la idea de projecte; més aviat es revela com la seva
condició de possibilitat. Hi ha, en canvi, una reclusió i un aïllament del tot
estèrils, que no porten enlloc"
Existir en tant
que resistir.... L'accent no està posat en la
realització expansiva, sinó en el recolliment i, per exemple, en el
discerniment que des del resguard esdevé possible. El silenci de qui es recull és un silenci metodològic -literalment, "d'un camí"- que
busca "veure-hi-" millor.
Afinar els sentits, bàsicament obrir-los, estar en vigília; fer com si els ulls
fossin les orelles i les orelles els ulls: ¿s'hi podria veure en això, una
actitud estèril, inferior a les il·lusions de l'autorealització?
Si
la resistència ho és sobretot davant de la disgregació,
caldrà analitzar la naturalesa específica d'algunes de les forces entròpiques
més decisives en la nostra situació (una
es diu nihilisme, tal vegada la més rellevant), i caldrà veure també les
formes i els motius que permeten resistir; perseverar en la posició adoptada o,
com es diu vulgarment, "aguantar el
tipus". Aquí és on, per exemple, apareix amb tota la seva intensitat
l'experiència de la casa, ara ja no tan sols a resguard davant del fred atmosfèric,
sinó també com a refugi davant del fred atmosfèric, sinó també com a refugi
davant de la gelor metafísica. La separació dins-fora determinada per les
parets i per la teulada, a més de ser relativa, no suposa ni tancament, ni
aïllament, sinó ben al contrari, la condició de possibilitat de la sortida.
¿Com es podrà coronar el cim de la muntanya més alta sense fer nit a la tenda o al refugi? Per això hem assenyalat que la resistència com a recolliment no s'oposa a la idea de projecte; més aviat, des d'aquest punt de vista, es revela com la seva condició de possibilitat. Hi ha, en canvi, una reclusió i un aïllament del tot estèrils, que no porten enlloc, com els de Roquentin, el protagonista de La Nàusea, Jean Paul Sartre, 1976: "jo visc sol, completament sol. No parlo amb ningú, mai; no rebo res, no dono res". Ni rebre ni donar, això sí que és tancament, i és als antípodes del resistent, el qual sempre para l'orella, per quan hagi d'arribar la paraula amiga, i el seu pensar generós es vincula a l'acció compromesa. Resistència no és immunologia (per això no ens avenim amb Sloterdijk).
Per motius més que evidents, interpretar l'existència com a resistència no pot passar per alt la significació política d'aquest concepte. La resistència s'entén, col·loquialment, com a fenomen polític consistent en la reacció d'oposició d'un petit grup al domini imposat per una ocupació o per un govern de caire totalitari. Un exemple notori que a tots ens ve a la memòria és el de la resistència que va sorgir en diversos països europeus a conseqüència de l'ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial. pag. 13
Josep Maria Esquirol. Quaderns Crema, assaig 2015
La versió en espanyol, ha estat guardonada el 2016 amb el "Premio Nacional de Ensayo" concedit pel Ministerio de Educación, Cultura y Deporte del Reino de España. 
"Ningú veu ben bé una flor - realment és tan petita i no tenim temps - i requereix temps". Igual que ens agradaria tenir temps per un amic, però porta temps. Així que em vaig dir "vaig a pintar-la ben gran i així es sorprendran, i es prendran més temps per mirar-la". Canna Red and Orange,1926 by Georgia O'Keeffe
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada