| Patrick Bond |
Avui, Patrick Bond, que viu a Sud-Àfrica des de fa més de vint anys, és professor de Política Econòmica i director del Centre per la Societat Civil de la Universitat de Kwazulu-Natal. No et perdis les seves anàlisis i opinions sobre la reconstrucció d'un país que mai no va arribar a ser.
L'administradora del blog
Entrevista publicada al setmanari LA DIRECTA
Font fotografia: http://sobeds.ukzn.ac.za/SchoolLeadershipAndStaff/academic-staff.aspx
Font fotografia: http://sobeds.ukzn.ac.za/SchoolLeadershipAndStaff/academic-staff.aspx
Quins són els problemes socials bàsics de la Sud-àfrica d’avui?
Qualsevol persona contestarà que són la pobresa, l’atur i la desigualtat. Però va més enllà: gairebé la meitat del país viu en la misèria, la majoria d’ells viuen amb menys de dos dòlars diaris. Les xifres de pobresa es van reduint molt a poc a poc i encara són extremadament altes. El percentatge d’atur duplica el de l’època de l’Apartheid a causa de la liberalització de l’economia. També la desigualtat és pitjor ara que en temps de l’Apartheid. Una democràcia de baixa intensitat va substituir la dictadura i això va fer que tingués legitimitat per imposar els ajustos estructurals i el neoliberalisme. Aquest ha estat el problema amb Nelson Mandela. Jo vaig treballar a la seva oficina econòmica i vaig proposar una política econòmica de reconstrucció i desenvolupament diferent per al seu mandat. El mateix Mandela, cap el 1995, va fer moltes concessions. El negoci blanc va mantenir tot el seu poder sobre l’economia sud-africana i, fins i tot, va permetre una legislació que deixava que les grans companyies del país –incloses les mineres AngloAmerican o De Beers- es traslladessin a Londres, Luxemburg o Austràlia. Això va propiciar un problema gegant. Aquestes empreses feien negoci aquí i s’emportaven els beneficis fora. El govern de Mandela va haver de fer front a un deute de 4.500 milions de dòlars anuals provinent de l’anterior govern i no podia treure cap rèdit de les importants riqueses del país en mans privades. El deute extern va augmentar. Aquell primer govern democràtic no va gastar tant com devia en la gent més pobra. Les ajudes socials van créixer però no eren suficients per una població pobra immensa. L'ajuda més gran, que és la pensió de jubilació, representa una mitjana d’uns 180 euros mensuals.
El primer govern negre i democràtic de Sud-àfrica no va poder o no va voler canviar de fons la situació de desigualtat. Per què?
Perquè se sentien molt còmodes amb la nova situació. Un petit grup de la majoria negra se’n beneficiava molt i aquest grup estava molt vinculat al partit. Un d’ells és, per exemple, Cyril Ramaphosa: és el deputy president del Congrés Nacional Africà, va ser fins fa poc el líder del sindicat miner més important i també té accions d’una empresa minera sud-africana. El CNA era un partit ple de marxistes, però... les coses van canviar després d’arribar al poder.
Vostè acusa el partit de Mandela de no canviar les coses perquè s’hauria corromput pel poder. Però en té proves?
La corrupció al partit és òbvia i ostentosa però, a més, Mandela formava part d’aquest entramat. No hauria de ser cap heroi. Quins pactes es van fer entre 1990 i 1995 per evitar que el CNA tirés endavant el seu programa polític social? Quins acords entre les elits blanques i negres de Sud-àfrica es van fer per incomplir les promeses electorals? Quin paper va tenir el Banc Mundial durant la transició, sobretot en qüestions com l’aigua o la construcció d’habitatges? Jo treballava a l’oficina de Mandela l’any 1994. En aquella època hi havia moltes protestes socials de les comunitats locals i dels sindicats, però Mandela els hi va dir: “Si us plau, estigueu tranquils”. Mentrestant, les polítiques neoliberals s’imposaven per la porta del darrera en cadascuna de les àrees socials de l’Estat. Va ser una transició neoliberal. No ens en vam adonar i ja havia canviat tot. Es va construir un petit Estat del Benestar però totalment insuficient i gens comparable amb Europa. A partir de 1997 van tornar les protestes socials i, avui, Sud-àfrica és el país del món amb més protestes per habitant.
Considera que els moviments socials i els sindicats van aturar les seves lluites per tal de tirar endavant la jove democràcia i acabar amb l’Apartheid?
En aquell moment tothom estimava Mandela, i tant! Després de 1994 sí que hi va haver protestes; no és que s’aturessin de cop, però no eren tan grans com durant l’Apartheid ni com van ser els anys posteriors del mandat de Mandela. Aquells primers anys de la dècada dels 90 l’ambient era de quasi guerra civil al país, sobretot provocat per la força dels extremistes racistes blancs i d’alguns grups zulus oposats a Mandela. Òbviament, eren temps difícils per al país i per a Mandela.
Com definiria el model social i econòmic de Sud-àfrica?
Un model nacionalista neoliberal amb un cert maquillatge social. El capitalisme sud-africà està en mans d’unes poques empreses privades amb monopoli o, com a màxim, oligopoli. Tot amanit amb alts graus de corrupció.
Quina alternativa existeix a Sud-àfrica si el que es considera l’esquerra, com el Congrés Nacional Africà o el Partit Comunista de Sud-àfrica, estan al govern des de fa quasi 20 anys fent polítiques econòmiques tan poc marxistes?
Necessitem una nova perspectiva ideològica per a l’esquerra. Malauradament, l’esquerra està molt fragmentada en petits partits i sindicats. En els últims anys ha sorgit el nom de Julius Malema, provinent de la branca juvenil del CNA. Ha creat un nou partit anomenat Economic Freedom Fighters amb l’objectiu d’apoderar-se dels votants d’esquerres amb un estil entre chavista i guevarista. En teoria sona bé. Però les seves pràctiques són horribles. Té un discurs corrupte, populista i misògin... Fa poc el van acusar d’un frau milionari.
El programa polític del CNA, basat en les tesis del Freedom Charter, reivindicava nacionalitzar les mines quan arribessin al poder. No ho van fer. Per què?
La Freedom Charter (Carta de la Llibertat) es va aprovar l’any 1955 per una històrica assemblea de l’aleshores clandestí Congrés Nacional Africà i incloïa, entre molts altres avenços socials i econòmics, que les mines fossin recuperades per l’Estat. Cal pensar que els blancs es van apoderar de les mines quan van arribar a Sud-àfrica i, des d’aleshores fins al 1994, els negres no podien per llei ser-ne propietaris. Tots els lluitadors socials teníem aquell Freedom Charter penjat a la paret de casa. Però, entre 1994 i 1998, durant el mandat de Mandela, van passar dues coses. Primer, les companyies mineres sud-africanes, que estaven obligades a reinvertir part dels beneficis a les seves mines, van poder traslladar la seva seu fora del país i convertir-se en empreses estrangeres. Durant la lluita per l’alliberament elles van alliberar els seus beneficis i van treure els seus diners fora del país. I segon, obligades pel govern, les grans empreses que encara quedaven a Sudàfrica van haver d'acceptar un percentatge de copropietaris o accionistes negres. Pot semblar bona idea però no ho és. Alguns alts dirigents del CNA, com Ramaphosa, 'Tokyo' Sexwale o alguns familiars dels presidents Mandela, Mbeki o Zuma, van convertir-se en socis d’aquestes grans empreses. Això va beneficiar només una minoria negra molt ben situada. D’aquí neix, bàsicament, el nou capitalisme negre de Sud-àfrica. Va crear una nova elit negra molt poderosa. És un procés habitual en altres països de l’anomenat Tercer Món.
Quina importància tenia el sector miner per mantenir el sistema de l’Apartheid?
Total. Sud-àfrica va arribar a ser el major productor d’or i un dels més importants en platí, diamants o urani del món sencer durant l’època de l’Apartheid. Aquesta indústria significava, almenys fins al boicot internacional, la principal riquesa del país. Donava oxigen fonamental per mantenir el sistema racista i el poder dels blancs. L’Apartheid permetia obtenir a les empreses els majors nivells de benefici per les transnacionals de tot el món perquè es basava en la força de treball més barata, gairebé esclava. Sense escoles, sense sistema mèdic, sense assegurances, sense pensions en cas d’accident d’un miner o de silicosis... Les dones havien de cuidar dels seus marits o fills miners quan ja no podien treballar. Era un sistema horrible on el treballador era simplement usat i, després, llençat. Tanmateix, les sancions i els boicots internacionals a partir de 1985 van provocar un col·lapse de l’economia sud-africana. Aleshores, les grans companyies mineres, que no podien exportar tan fàcilment com abans l’or i la plata, van demanar al govern afrikaaner que pactés amb el CNA per impulsar la transició cap a la democràcia. No podien suportar les conseqüències del boicot. Estaven perdent diners!
Però... segons vostè, la vida de la població negra sud-africana no ha millorat gens respecte els temps de l’Apartheid?
Sí, en part, sí. Però no prou. Els governs del CNA van donar dignitat a la població negra. Abans la majoria vivien en barris de barraques i ara almenys una bona part viuen en cases. Abans patien un racisme absolut per part de l’Estat i la policia, i ara tenen tots els drets cívics i polítics. Els negres no són víctimes del racisme ara en la forma com ho eren abans. Tenen dret a votar, a manifestar-se, a protestar, hi ha diferents partits polítics... Però ara hi ha més desigualtat econòmica que mai entre blancs rics i negres pobres. Els que més s’han beneficiat dels canvis polítics i econòmics des de 1994 han sigut els blancs: poden treure els seus diners del país –cosa que abans no podien fer-; segueixen vivint amb estàndards de vida europeus i poden viatjar pel món amb passaport sud-africà sense sentir-se criticats. S’ha de reconèixer que un petit número de negres també se n’ha beneficiat i sembla que comença a haver-hi una tímida classe mitja negra, sobretot treballadors de l’Estat i petits empresaris; però són una minoria. Tot i això, la mitjana d’ingressos d’un blanc és encara sis cops més alta que la mitjana d’un negre.
Amplia aquesta informació amb el reportatge de Sergi Picazo publicat al diari El Punt Avui, titulat Les venes obertes de Sud-Àfrica, en clara referència al llibre de Eduardo Galeano Las venas abiertas de América Latina
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada