De l’Apartheid al neoliberalisme a Sud-àfrica: vint anys després de l’arribada al poder de Nelson Mandela, el país és el quart estat més desigual econòmicament del món

Patrick Bond

Entrevista de Sergi Picazo a Patrick Bond, assessor econòmic del primer govern democràtic a Sud-Àfrica després de l'apartheid, encapçalat per Nelson Mandela i el Congrès Nacional Africà. Bond va abandonar al poc temps el seu càrrec, decebut per les mesures econòmiques portades a la pràctica i que van resultar insuficients per solucionar els greus problemes d'una població enormement empobrida, al temps que deixava els negocis en mans dels blancs i afavoria l'aparició en l'escena econòmica d'una petita elit negra. 

Avui, Patrick Bond, que viu a Sud-Àfrica des de fa més de vint anys,  és professor de Política Econòmica i director del Centre per la Societat Civil de la Universitat de Kwazulu-Natal. No et perdis les seves anàlisis i opinions sobre la reconstrucció d'un país que mai no va arribar a ser. 

L'administradora del blog

Entrevista publicada al setmanari LA DIRECTA
Font fotografia: http://sobeds.ukzn.ac.za/SchoolLeadershipAndStaff/academic-staff.aspx

Quins són els problemes socials bàsics de la Sud-àfrica d’avui?

Qualsevol persona contestarà que són la pobresa, l’atur i la desigualtat. Però va més enllà: gairebé la meitat del país viu en la misèria, la majoria d’ells viuen amb menys de dos dòlars diaris. Les xifres de pobresa es van reduint molt a poc a poc i encara són extremadament altes. El percentatge d’atur duplica el de l’època de l’Apartheid a causa de la liberalització de l’economia. També la desigualtat és pitjor ara que en temps de l’Apartheid. Una democràcia de baixa intensitat va substituir la dictadura i això va fer que tingués legitimitat per imposar els ajustos estructurals i el neoliberalisme. Aquest ha estat el problema amb Nelson Mandela. Jo vaig treballar a la seva oficina econòmica i vaig proposar una política econòmica de reconstrucció i desenvolupament diferent per al seu mandat. El mateix Mandela, cap el 1995, va fer moltes concessions. El negoci blanc va mantenir tot el seu poder sobre l’economia sud-africana i, fins i tot, va permetre una legislació que deixava que les grans companyies del país –incloses les mineres AngloAmerican o De Beers- es traslladessin a Londres, Luxemburg o Austràlia. Això va propiciar un problema gegant. Aquestes empreses feien negoci aquí i s’emportaven els beneficis fora. El govern de Mandela va haver de fer front a un deute de 4.500 milions de dòlars anuals provinent de l’anterior govern i no podia treure cap rèdit de les importants riqueses del país en mans privades. El deute extern va augmentar. Aquell primer govern democràtic no va gastar tant com devia en la gent més pobra. Les ajudes socials van créixer però no eren suficients per una població pobra immensa. L'ajuda més gran, que és la pensió de jubilació, representa una mitjana d’uns 180 euros mensuals.

El primer govern negre i democràtic de Sud-àfrica no va poder o no va voler canviar de fons la situació de desigualtat. Per què?

Perquè se sentien molt còmodes amb la nova situació. Un petit grup de la majoria negra se’n beneficiava molt i aquest grup estava molt vinculat al partit. Un d’ells és, per exemple, Cyril Ramaphosa: és el deputy president del Congrés Nacional Africà, va ser fins fa poc el líder del sindicat miner més important i també té accions d’una empresa minera sud-africana. El CNA era un partit ple de marxistes, però... les coses van canviar després d’arribar al poder.

Vostè acusa el partit de Mandela de no canviar les coses perquè s’hauria corromput pel poder. Però en té proves?

La corrupció al partit és òbvia i ostentosa però, a més, Mandela formava part d’aquest entramat. No hauria de ser cap heroi. Quins pactes es van fer entre 1990 i 1995 per evitar que el CNA tirés endavant el seu programa polític social? Quins acords entre les elits blanques i negres de Sud-àfrica es van fer per incomplir les promeses electorals? Quin paper va tenir el Banc Mundial durant la transició, sobretot en qüestions com l’aigua o la construcció d’habitatges? Jo treballava a l’oficina de Mandela l’any 1994. En aquella època hi havia moltes protestes socials de les comunitats locals i dels sindicats, però Mandela els hi va dir: “Si us plau, estigueu tranquils”. Mentrestant, les polítiques neoliberals s’imposaven per la porta del darrera en cadascuna de les àrees socials de l’Estat. Va ser una transició neoliberal. No ens en vam adonar i ja havia canviat tot. Es va construir un petit Estat del Benestar però totalment insuficient i gens comparable amb Europa. A partir de 1997 van tornar les protestes socials i, avui, Sud-àfrica és el país del món amb més protestes per habitant.

Considera que els moviments socials i els sindicats van aturar les seves lluites per tal de tirar endavant la jove democràcia i acabar amb l’Apartheid?

En aquell moment tothom estimava Mandela, i tant! Després de 1994 sí que hi va haver protestes; no és que s’aturessin de cop, però no eren tan grans com durant l’Apartheid ni com van ser els anys posteriors del mandat de Mandela. Aquells primers anys de la dècada dels 90 l’ambient era de quasi guerra civil al país, sobretot provocat per la força dels extremistes racistes blancs i d’alguns grups zulus oposats a Mandela. Òbviament, eren temps difícils per al país i per a Mandela.

Com definiria el model social i econòmic de Sud-àfrica?

Un model nacionalista neoliberal amb un cert maquillatge social. El capitalisme sud-africà està en mans d’unes poques empreses privades amb monopoli o, com a màxim, oligopoli. Tot amanit amb alts graus de corrupció.

Quina alternativa existeix a Sud-àfrica si el que es considera l’esquerra, com el Congrés Nacional Africà o el Partit Comunista de Sud-àfrica, estan al govern des de fa quasi 20 anys fent polítiques econòmiques tan poc marxistes?

Necessitem una nova perspectiva ideològica per a l’esquerra. Malauradament, l’esquerra està molt fragmentada en petits partits i sindicats. En els últims anys ha sorgit el nom de Julius Malema, provinent de la branca juvenil del CNA. Ha creat un nou partit anomenat Economic Freedom Fighters amb l’objectiu d’apoderar-se dels votants d’esquerres amb un estil entre chavista i guevarista. En teoria sona bé. Però les seves pràctiques són horribles. Té un discurs corrupte, populista i misògin... Fa poc el van acusar d’un frau milionari.

El programa polític del CNA, basat en les tesis del Freedom Charter, reivindicava nacionalitzar les mines quan arribessin al poder. No ho van fer. Per què?

La Freedom Charter (Carta de la Llibertat) es va aprovar l’any 1955 per una històrica assemblea de l’aleshores clandestí Congrés Nacional Africà i incloïa, entre molts altres avenços socials i econòmics, que les mines fossin recuperades per l’Estat. Cal pensar que els blancs es van apoderar de les mines quan van arribar a Sud-àfrica i, des d’aleshores fins al 1994, els negres no podien per llei ser-ne propietaris. Tots els lluitadors socials teníem aquell Freedom Charter penjat a la paret de casa. Però, entre 1994 i 1998, durant el mandat de Mandela, van passar dues coses. Primer, les companyies mineres sud-africanes, que estaven obligades a reinvertir part dels beneficis a les seves mines, van poder traslladar la seva seu fora del país i convertir-se en empreses estrangeres. Durant la lluita per l’alliberament elles van alliberar els seus beneficis i van treure els seus diners fora del país. I segon, obligades pel govern, les grans empreses que encara quedaven a Sudàfrica van haver d'acceptar un percentatge de copropietaris o accionistes negres. Pot semblar bona idea però no ho és. Alguns alts dirigents del CNA, com Ramaphosa, 'Tokyo' Sexwale o alguns familiars dels presidents Mandela, Mbeki o Zuma, van convertir-se en socis d’aquestes grans empreses. Això va beneficiar només una minoria negra molt ben situada. D’aquí neix, bàsicament, el nou capitalisme negre de Sud-àfrica. Va crear una nova elit negra molt poderosa. És un procés habitual en altres països de l’anomenat Tercer Món.

Quina importància tenia el sector miner per mantenir el sistema de l’Apartheid?

Total. Sud-àfrica va arribar a ser el major productor d’or i un dels més importants en platí, diamants o urani del món sencer durant l’època de l’Apartheid. Aquesta indústria significava, almenys fins al boicot internacional, la principal riquesa del país. Donava oxigen fonamental per mantenir el sistema racista i el poder dels blancs. L’Apartheid permetia obtenir a les empreses els majors nivells de benefici per les transnacionals de tot el món perquè es basava en la força de treball més barata, gairebé esclava. Sense escoles, sense sistema mèdic, sense assegurances, sense pensions en cas d’accident d’un miner o de silicosis... Les dones havien de cuidar dels seus marits o fills miners quan ja no podien treballar. Era un sistema horrible on el treballador era simplement usat i, després, llençat. Tanmateix, les sancions i els boicots internacionals a partir de 1985 van provocar un col·lapse de l’economia sud-africana. Aleshores, les grans companyies mineres, que no podien exportar tan fàcilment com abans l’or i la plata, van demanar al govern afrikaaner que pactés amb el CNA per impulsar la transició cap a la democràcia. No podien suportar les conseqüències del boicot. Estaven perdent diners!

Però... segons vostè, la vida de la població negra sud-africana no ha millorat gens respecte els temps de l’Apartheid?

Sí, en part, sí. Però no prou. Els governs del CNA van donar dignitat a la població negra. Abans la majoria vivien en barris de barraques i ara almenys una bona part viuen en cases. Abans patien un racisme absolut per part de l’Estat i la policia, i ara tenen tots els drets cívics i polítics. Els negres no són víctimes del racisme ara en la forma com ho eren abans. Tenen dret a votar, a manifestar-se, a protestar, hi ha diferents partits polítics... Però ara hi ha més desigualtat econòmica que mai entre blancs rics i negres pobres. Els que més s’han beneficiat dels canvis polítics i econòmics des de 1994 han sigut els blancs: poden treure els seus diners del país –cosa que abans no podien fer-; segueixen vivint amb estàndards de vida europeus i poden viatjar pel món amb passaport sud-africà sense sentir-se criticats. S’ha de reconèixer que un petit número de negres també se n’ha beneficiat i sembla que comença a haver-hi una tímida classe mitja negra, sobretot treballadors de l’Estat i petits empresaris; però són una minoria. Tot i això, la mitjana d’ingressos d’un blanc és encara sis cops més alta que la mitjana d’un negre.

Amplia aquesta informació amb el reportatge de Sergi Picazo publicat al diari El Punt Avui, titulat Les venes obertes de Sud-Àfrica, en clara referència al llibre de Eduardo Galeano Las venas abiertas de América Latina

Read More

¿POR QUÉ TODXS HABLAN BIEN DE MANDELA? SANTIAGO ALBA RICO TE LO EXPLICA

Article publicat a CUARTO PODER

Poco se puede añadir a lo ya dicho en estos días sobre Nelson Mandela: pocas veces se ha rendido un homenaje tan unánime a la memoria de un hombre. Ahora bien, quizás sí cabe decir algo precisamente sobre esta estrepitosa unanimidad.

De entrada puede producir alguna extrañeza que los mismos gobernantes que cierran las fronteras a los emigrantes o los deportan a golpes o pagan a dictadores para que se deshagan de ellos con discreción en los desiertos, los que mandan drones a bombardear otros países y soldados a invadirlos, los que apoyan dictaduras en las que los extranjeros trabajan en condiciones de esclavitud, los que persiguen y encarcelan a jóvenes por soñar la autodeterminación de sus pueblos, los que promulgan leyes liberticidas, los que apoyaron en otro tiempo el apartheid en Sudáfrica y lo apoyan hoy en Palestina; que los mismos periodistas e intelectuales que piden a gritos la cadena perpetua y hasta la pena de muerte, los que arremeten contra Cuba o contra Venezuela, los que legitiman golpes de Estado en Honduras y criminalizan a Correa o Morales, los que defienden la privatización de los recursos, la educación y la cultura, los que en estos días rendían también homenaje a Kennedy y un poco antes a Thatcher y Reagan, produce sin duda extrañeza -digo- que estos gobernantes y estos periodistas sientan de pronto ese arrebatado fervor por un expreso político que luchó toda su vida contra ellos y lo que representan.

Desde la izquierda, este desmayo místico de los políticos y los medios de comunicación produce, más que extrañeza, indignación y en las redes y en los periódicos más comprometidos muchos comentaristas han denunciado con razón su hipocresía y su cinismo, recordando que Mandela fue considerado durante años “terrorista”, que defendió la lucha armada y que su proyecto de liberación para Sudáfrica se medía en el espejo de Argelia y de Cuba. Hay, sí, una tentativa de “asimilación” o de “recuperación” de Mandela por parte del “sistema”, tentativa que inspira una inevitable repugnancia. Pero conviene ir un poco más allá de esta repugnancia instintiva para no quedar atrapados en el horizonte de nuestras desdichas placenteras e incontaminadas.

Nos quieren robar a Mandela, quieren robar a Mandela a ese pueblo damné que luchó a su lado. ¿Eso es necesariamente malo? En general, desde la izquierda tendemos a juzgar a los personajes históricos por su resistencia a la “recuperación”. Si un personaje histórico es susceptible de recuperación por parte del “sistema”, si el “sistema” muestra una decidida voluntad de recuperarlo, si habla elogiosamente de un revolucionario muerto, eso se debe bien a que en realidad fue derrotado, bien a que han conseguido arrebatarnos su legado. En el caso de Mandela las dos cosas son en parte ciertas y la desconfianza de la izquierda está bastante justificada. Si leemos el capítulo que Naomí Klein dedicó a Sudáfrica en su obra La doctrina del shock o atendemos a los datos relativos a desigualdad económica y violencia racial en ese país, podemos decir que el combate de Mandela fracasó o al menos no triunfó enteramente. Asimismo podemos decir que convertir a Mandela en un “antirracista abstracto” y homenajearlo por ello supone una manipulación que busca volverlo “inservible” para las causas populares. A menudo los capitalistas, los racistas, los machistas premian u homenajean a los anticapitalistas, a los antirracistas y a los antimachistas no tanto para sobornarlos y ablandarlos -que también- sino para contaminarlos e inutilizarlos en sus propias filas. Y lo hacen porque a menudo también desde la izquierda caemos en la trampa.

Pero la izquierda somos cuatro gatos y no deberíamos perder mucho tiempo en recordarnos los unos a los otros lo que ya sabemos. La unanimidad del homenaje a Mandela, ¿qué significa? ¿Es una tentativa de recuperación que indicaría una derrota? No estoy seguro. Hay que pensar en la gente normal. Mandela es un personaje de ficción. Es un personaje de ficción porque la realidad produce sobre todo personajes de ficción. En este sentido, Mandela o Ghandi o el Che Guevara son personajes de ficción a igual título que Rambo, que defendió “la causa de la libertad” en Afganistán junto a Ben Laden, otro personaje de ficción. Pero para la gente normal unos y otros no son lo mismo; y no lo son porque cuando la gente normal, acosada por la dictadura o el FMI, sale a las plazas a reclamar libertad se pone una camiseta del Che y no una de Rambo. Claro que sí: desde la izquierda puede resultarnos indignante que hayan convertido al Che en el icono de la rebeldía abstracta, a Ghandi en el icono del pacifismo abstracto y a Mandela en el icono del antirracismo abstracto. Pero esos iconos, a veces hasta económicamente rentables, no son una victoria del mercado. Cuando un pueblo deja su pasividad para luchar por buenas razones (la justicia, la igualdad, la democracia, la autodeterminación) es una excelente cosa que recuerde e invoque la rebeldía abstracta, el pacifismo abstracto y el antirracismo abstracto, pues la propia lucha vuelve estos conceptos inevitablemente concretos. Cuando un pueblo, en cambio, acepta o reivindica malas causas (como el neoliberalismo o el franquismo) no será jamás rebelde ni pacifista ni antirracista: nunca a nadie se le ha ocurrido salir a la calle a apoyar a Franco, a Thatcher o a Pinochet en nombre del Che, de Ghandi o de Mandela. Digamos que los iconos esperan desactivados, o activados en otra parte, a que los pueblos tomen las plazas. Entonces no hay ninguna duda acerca de cuáles son utilizables y cuáles no. Ningún neonazi se pondrá jamás una camiseta del Che o de Ghandi o de Mandela para dar una paliza a un inmigrante. El Che, Ghandi y Mandela son “inrobables” incluso como personajes de ficción.

Porque incluso esta tentativa de robo indica que, de hecho, al menos de manera parcial, y a pesar de los datos económicos de Sudáfrica, Mandela ha triunfado sobre los mismos que lo nombran. Vivo, doblegó el brazo del apartheid que apoyaban muchos de los que ahora lo alaban. Muerto, reprime el racismo de los que antaño apoyaron la discriminación y que hoy no tienen arrestos para decir lo que realmente piensan. ¿Quién se lo impide? El personaje de ficción Mandela y los millones de personas en todo el mundo que lo lloran sinceramente. Mandela los obliga, sí, a ser “políticamente correctos”. No debemos desdeñar este pequeño logro en nombre de un falso radicalismo. El mundo en el que vivimos es atroz, pero sabemos por experiencia que podría ser aún peor si los discursos confinados en minorías subterráneas ascendieran desde las profundidades y hablaran desde las instituciones “sin complejos”. Es bueno que las instituciones del capitalismo sean hipócritas; es bueno que un Mandela de ficción -con millones de personas detrás- los obligue a ser hipócritas. Ni la derrota del apartheid ni el establecimiento de un antirracismo abstracto -que no deben impedirnos seguir luchando contra el racismo concreto- son victorias pequeñas.

Como sabemos, la alta cultura se entretiene en establecer, por ejemplo, “cánones” literarios con listas más o menos arbitrarias de obras y autores. Más allá de diferencias ideológicas o nacionales, todas coinciden al menos en las exclusiones: habrá listas en las que estarán Flaubert, Manzoni y Cervantes y otras en las que no estarán, pero no hay ninguna lista en las que estén Paul de Cock o Campoamor.

La gente normal también “canoniza” sus modelos y referentes políticos. Tiene sus panteones populares, reservas de resistencia encarnada para los días de revuelta. En todos esos panteones, sin duda, están el Che, Ghandi y Mandela, Espartaco y José Martí. En muchos de ellos están Chávez, Shankara, Abdelkrim. En algunos Fidel Castro y Simón Bolívar. En ninguno están -no sé- Hitler, Stalin, Thatcher u Obama. No es que no haya diferencias entre estos últimos cuatro nombres, pero tienen en común que ninguno de ellos sirve para rebelarse en nombre de la justicia.

Queda en pie la pregunta, dirigida a la izquierda, de por qué siempre nos roban o intentan robarnos los nuestros mientras que nosotros nunca tratamos de robarles los suyos. Una respuesta es que la derecha es mucho más promiscua y mucho menos puritana que la izquierda. El capitalismo convierte al Che en una camiseta y a Mandela en un “hombre bueno” mientras que nosotros somos incapaces de apropiarnos de lo que hay nuestro en ciertos católicos, en ciertos liberales, en ciertos ilustrados: cierto Chesterton, cierto Locke, cierto Kant o incluso cierto Roosvelt y cierto Papa Francisco.

La otra respuesta tiene que ver con la victoria de los buenos personajes de ficción. Es que son realmente buenos. Nunca se verá a nuestros gobernantes y a nuestros medios de comunicación “recuperar” a Stalin. ¿Por qué? Porque es un perdedor universal. Dejan ese trabajo de recuperación a un pequeño sector de la izquierda que de esa manera, mediante ese esfuerzo insensato, se derrota a sí misma sin necesidad de intervenciones exteriores. La derecha es muy lista. ¿Por qué recupera al Che, a Ghandi, a Mandela? La derecha “recupera” a los nuestros porque son más populares, porque forman parte del canon resistente de la gente normal, porque representan una victoria de esa “decencia común” sin la cual toda legitimidad es imposible. Su recuperación es el triunfo de los pueblos. Gloria al victorioso Mandela que, tras obligar a los “malos” a abolir el sistema de apartheid, les obliga ahora a hablar bien de él.

Font fotografia: http://www.sindicatoandaluz.org/?q=node/1307

Read More