Aquest article vol ser un Homenatge a la dignitat de la resistència republicana en la Guerra Civil d'Espanya, des de la singularitat d'un dels indrets més rellevants de la reraguarda, que fou la proximitat a Terrassa de la Presidència provisional de la República. En aquesta situació de provisionalitat, no pot passar per alt el que va comportar per a la República resistir; convèncer per resistir militarment, i resistir físicament i intel·lectualment. Es recull aquells moments històrics de la ciutat de Terrassa i la Vila de Matadepera, i es recupera el relat ara en ple debat electoral, quan farà 80 anys de l'aixecament franquista, en dates de juliol de 1936.
Es pregunta també, si algú a l'Estat Espanyol és capaç de fer un discurs republicà, d'allò que va significar els valors republicans de la Segona República, un relat sobre l'alliberament de la persona i l'alliberament social i polític. Les dificultats i la marginalitat del discurs republicà a Espanya en els partits polítics de la Transició després del franquisme, ha fet que en l'actualitat, els paradigmes de ciutadania del republicanisme siguin totalment superflus i incapaços d'arribar a les noves generacions, als ciutadans i a les entitats socials i cíviques, però sobretot als responsables i dirigents polítics, conformant un dels majors oblits i enganys intel·lectuals de la Transició política espanyola de finals del segle XX.
La incompareixença política i cultural de l'Estat Espanyol en vers la memòria de la República, ha fet que no hi hagi polítiques culturals de republicanisme i de memòria històrica que posin en rellevància, no només els seus valors, sinó el paper institucional dels representants polítics en aquells moments de gran dificultat, és com si la mateixa transició i els seus representants, renunciant a aquests valors comuns en favor dels seus partidismes i ideologies, i fent una metàfora del sistema establert, que hagin tapat amb "sacs de calç viva" els valors i la dignitat comuna republicana, com acceptant ells mateixos l'associació d'idees de perdedors i republicanisme.
I així ens trobem amb la Torre Salvans, que l'any 1938 fou seu de l'exili de la Presidència de la República d'Espanya, i residència de Manuel Azaña, com l'exemple més paradigmàtic d'aquest "silenci de l'Estat i d'aquesta manca d'inversions públiques de negant la raó d'Estat" que suportem també al Vallès, a les contrades del Parc Natural de Sant Llorenç - Serra de l'Obac, a Catalunya. La Torre Salvans, un indret que hauria de ser un espai de visita pública obligada i de reflexió sobre el "republicanisme", i que mostra la irresponsabilitat, la renúncia i la manca d'una actitud republicana digne de l'Estat, i que mostra la mediocritat intel·lectual de l'Espanya del BOE. Aquesta actitud és prèvia per comprendre altres valors del republicanisme, com el de poder conviure amb respecte dins d'un concepte federalista a Espanya, i per tant demostra amb fets sencills i clars, que l'Estat ha anat deconstruït pas a pas l'oblit republicà, i que ha regat gota a gota i ha sembrat un cert menyspreu per valors comuns. Aquest fet concret, aquesta paradoxa de la Torre Salvans, ens mostra fins quin punt estem abocats a la major crisis institucional des de la formació de l'Estat i l'Espanya moderna. I en definitiva, estem davant la configuració de la gran separació mental, intel·lectual, cívica, política i institucional de la Catalunya actual amb l'Estat Espanyol, una Catalunya que tot el reiterat menyspreu històric centralista, abans havia intentat assumir i modernitzar aquesta "pell de brau ensimismada", primer via la industrialització anglosaxona i pseudo-protestant del Manchester català del segle XIX (La Ciutadella 1988), i després via (Montjuich 1929) el modernisme culturalitzant de Paris i de l'Europa Central de principis del XX, que es van materialitzar en dues exposicions universals.
El pitjor d'aquest oblit i menyspreu, és que potser ja no hi ha un fàcil remei ni possibilitat de mediació possible en aquest trencament mental, d'allò que era defensable per una federació dels pobles ibèrics lliures mitjançant el vot republicà, dels valors republicans i federals de gent com Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de l'Escola Moderna Catalana o del literat gallec Ramon-Maria Valle-Inclan, del feminisme lliure compartit de Concepción Arenal i Frederica Montseny, del treball lliure sense límits de Federico Garcia Lorca i la Margarita Xirgu, i d'altres artistes i intel·lectuals de pensament lliberal i llibertari, que varen pensar que era possible un altre model de convivència, tot i que es trobaven en moments molt més perturbadors i ideològics, molt més radicals que els actuals, i amb esperances molt majors en les utopies, en un període molt complex entre una curta primera República, a una alliberadora segona República, amb el mateix establiment d'aquesta maquinaria centralista del poder de l'Estat que tenim ara, en aquesta "transició inacabada" de finals del XX i de principis del XXI.
La manca del "reconeixement d'un perdó històric" reiterada pels partits de dretes i pel centralisme de Madrid i tota la magistratura i maquinaria de l'Estat conservador, que ha bloquejat la modernització de l'Estat, amb el vist i plau d'intel·lectuals d'un socialisme espanyol cada cop més marginal intel·lectualment, segurament segrestat en termes econòmics per l'imperi hispanista (el Pais-Prisa-Santillana), ha acabat d'ensorrar per incompereixença qualsevol tipus de "pacte d'Estat del perdó per una veritable transició repúblicana" que superés una Constitució del 1978, fundada sobre el que ha estat els xantatges militaristes del 1976 i del 1981 a la Transició.
L'edifici de la Torre Salvans de Matadepera i Terrassa, desconegut i oblidat per tothom i per les institucions, on Manuel Azaña va viure, pensar, patir i redactar el seu famós discurs final de la república “Paz, piedad, perdón" (*) és l'exemple més patètic del rèquiem i el plany que tenim els ciutadans per una memòria històrica desconeguda del republicanisme, d'un exili republicà que va començar al Vallès, descrit amb excel·lència per el poeta Pere Quart (Joan Oliver), i musicat com a cant de resistència en plena transició per Lluís Llach, i cantat com a plany i dol per allò perdut, ja en ple segle XXI per Silvia Perez Cruz, en definitiva com una "oda clàssica al republicanisme que vàrem perdre", d'aquesta que en podríem dir l'estafa de la transició política construïda sobre la pèrdua de la Memòria Històrica.
Josepa Camps Venut, geògrafa
(*) “Paz, piedad, perdón.” 18 de julio de 1938. Último discurso de Manuel Azaña com president de la Segona República, a l'Ajuntament de Barcelona
I Terrassa fou capital de la República el 1938.
Quan va esclatar la Guerra Civil el 1936 el govern republicà, per motius estratègics es va traslladar a València i finalment, a Barcelona, el 31 d’octubre de 1937. Va ser llavors que va elegir-se la finca de la Torre Salvans de la Barata (Matadepera), com a casa adient per servir de residència pel President de la República Manuel Azaña, mentre que el govern romandria a la mateixa Barcelona. Mesos abans s’havia rehabilitar amb algunes intervencions necessàries per la seguretat de la màxima autoritat de l’Estat.
Des d’octubre de 1937, el govern de la República estava instal·lat ja a Barcelona. A principis de l’any 1938 es traslladà el president, la seva família i membres del ministeri a la Torre Salvans. Després de prop d’un any del president a la casa, el 21 de gener de 1939 va ser l’últim dia d’Azaña a Matadepera, just 5 dies abans de què les tropes franquistes entressin a Terrassa. Ell i el seu govern marxarien cap a la Vajol a l’Alt Empordà, on estaria uns dies abans de creuar definitivament la línia fronterera amb França.
Quan el president es traslladà a la nova residència a principis de l’any 1938 en companyia de la seva dona i d’íntims col·laboradors. La seva estada a la Torre Salvans no va arribar a fer-se pública, ni cap diari terrassenc o barceloní en va fer menció, però a Terrassa la gent ho sabia, es va comunicar en un Ple Municipal, despres de dies de rumors, doncs es podia veure passar pels carrers de la ciutat el seu cotxe oficial quan anava a despatxar al Palau de Pedralbes de Barcelona. I també perquè bona part de la Guàrdia Presidencial es va instal·lar a les Escoles Pies a Terrassa, i aquesta brigada va participar en alguns actes públics de la ciutat.
Durant la seva estada el president Manuel Azaña va ignorar el fet que la casa havia estat pertinença de Francesc Salvans, que havia estat brutalment assassinat per revoltats o insurgents. Si més no, la totalitat dels seus acompanyants i els membres del servei van optar per no comentar-li coneixent l’enteresa i rectitud del polític que, segurament si s’hagués assabentat, hauria demanat de canviar de residència. La Torre Salvans responia perfectament a les possibles exigències de comoditat i confort necessàries per hostatjar el President de la República. Però aquest se sentia sol i abandonat políticament pels jerarques de Barcelona. En prou feines sabia la realitat dels esdeveniments. Treballava al seu despatx de la torre i solia sortir a caminar pels voltants. Un cop per setmana baixava al seu despatx del Palau de Pedralbes de Barcelona.
Durant l’any d’estada a la Casa Salvans va rebre a Juan Negrin, President del Govern, amb el qual no hi tenia gaire sintonia. Un altre dels visitants va ser Lluís Companys, President de la Generalitat. També el van visitari personatges com Angel Ossorio i Gallardo, Paco Garcia Lorca, Josep Tarradelles, Julián Besteiro, professor de lògica i diputat a Corts. Manuel Azaña al llarg de 1938 vivia a la Barata-Casa Salvans (Matadepera), i baixava a Barcelona a despatxar 3-4 dies per setmana, passant de forma alterna per Terrassa, o per Sabadell amb la seva Guardia presidencial, i aquí es sap que va preparar el darrer discurs de les tres PPPs a Barcelona. (Paz piedad i perdon 18.7.1938) . El 30 de setembre de 1938 es reuniren al Saló de la Caixa de Sabadell les Corts errants de la República en una sessió on s’aprovaren els pressupostos de l’Estat i una llei que expropià als tenedors d’accions del Banc Exterior d’Espanya on l’Estat esdevenia accionista únic.
L’últim dia que Manuel Azaña va passar a la Torre Salvans va ser el 21 de gener de 1939, només 5 dies abans de l’entrada de les tropes franquistes a Terrassa. Després d’una breu estada del govern a Figueres, el 4 de febrer 1939 començava el seu exili a l’estranger. El dia 27 de febrer de 1939 presentava la seva dimissió com a President de la República i el dia 3 de novembre de 1939 moria en un hotel de Montauban (França).
Com hem dit el valedor de la torre fou Josep Rigol, que era delegat de museus de la Generalitat. Durant la guerra, va realitzar un inventari catalogant els objectes de més valor aconseguint que la casa fou reconeguda com a museu. Moltes d’aquestes peces es troben exposades a la Casa Museu Alegre de Sagrera. Una d’elles es la gran taula en què el president celebrava les seves recepcions oficials i que ara es pot contemplar en el gran menjador del museu de la Font Vella. La Torre Salvans actualment només està catalogada com edifici històric per l’Ajuntament de Matadepera.
L'exili republicà
Quan ara es compleixen 80 anys del començament de la Guerra Civil, Catalunya i França recuperen, a poc a poc, la memòria dels refugiats. Vuitanta anys després de l'inici de la guerra civil espanyola, Catalunya i França van teixint esforços per recuperar la memòria dels milers d'exiliats que van haver d'abandonar el país. Es calcula que gairebé 500.0000 persones van creuar la frontera amb França entre el 28 de gener de 1939, data en què el país veí va obrir la frontera, fins el 10 de febrer de 1939, quan l'exèrcit nacional va aconseguir controlar els passos fronterers de l'Alt Empordà. Els republicans, cansats, derrotats i enemistats entre ells després d'haver perdut la guerra civil, esperaven trobar a França refugi i protecció, però es van trobar amb l'hostilitat d'un país que els va confinar en camps de refugiats, com el de la platja d'Argelers, en condicions infrahumanes.
La memòria del republicanisme va ser invisible durant quatre dècades de dictadura, però vuitanta anys després del conflicte s'ha intentat recuperar-la, només precàriament, sense l'ajut de l'Estat. L'any 2008 es va obrir el Museu Memorial de l'Exili (MUME), a la Jonquera, i França també ha fet passos amb el "Memorial de Ribesaltes" (2015) i el centre d'interpretació sobre el camp d'Argelers, situat al Castell de Valmy (2014). Per tal de difondre aquesta memòria, el Museu d'Història de Girona i el propi MUME organitzen periòdicament visites als escenaris d'aquesta «ruta de l'exili». La darrera va tenir lloc el dissabte 5 de març, de la mà del professor de la UdG Salomó Marquès i el director del MUME, Jordi Font.
Els republicans van abandonar Girona per carretera, seguint el recorregut del que ara és la N-II. Anaven en cotxe, bicicleta o tartana, la gran majoria ho van haver de fer a peu. Entre els fugitius hi havia parlamentaris catalans i espanyols. Aquests últims, de fet, van celebrar la darrera sessió de les Corts republicanes al Castell de Figueres. Després, el president de la República espanyola, Manuel Azaña, es va refugiar al Mas Barris (la Vajol), mentre que al Mas Perxés d´Agullana s'hi van concentrar intel·lectuals i polítics catalans, el president de la Generalitat Lluís Companys, Pompeu Fabra i el vice-president del Parlament, Antoni Rovira i Virgili. Tots van creuar la frontera pocs dies després amb centenars de milers d'exiliats, als voltants de La Jonquera, pas natural cap a França.
Corrandes d'Exili. Silvia Perez Cruz
